06 set 2021 L’audàcia de Sánchez
Archie Brown, autor d’un llibre fonamental sobre lideratge polític, escriu que Adolfo Suárez no era un líder fort, “en el sentit que exercís un domini sobre tothom al seu voltant”. El politòleg britànic subratlla que el pilot de la transició espanyola “buscava el consens, i el seu estil era col·legiat”, i afegeix que “va fer concessions i va aconseguir compromisos, però sempre a fi d’assolir l’objectiu que perseguia sense parar: la democràcia; va aconseguir el que volia”. Brown no diu, però ho sap tothom, que Suárez va acabar sacrificant-se perquè la seva meta es consolidés, constatant que la seva figura, una vegada fet el més difícil, havia concitat odis furibunds entre sectors del poder que no li van perdonar l’audàcia amb què va executar alguns canvis de gran abast.
Quin objectiu real té el president quan aborda el conflicte català?
El que volia Suárez era que la democràcia arrelés a Espanya. Ell, definit per Brown com “un buròcrata d’alt nivell durant el règim de Franco”, va entendre que la reforma política havia de ser totalment creïble. Per aconseguir-ho no va dubtar a legalitzar els comunistes, a pactar acords socials amb els grans sindicats o a convertir els nacionalistes catalans i bascos en interlocutors de primer nivell. Per això parlem d’audàcia quan ens referim a la seva etapa. Era una audàcia amb visió, nascuda d’una estratègia amb autèntica mirada històrica. No totes les audàcies són iguals. Quin tipus d’audàcia mou Pedro Sánchez a impulsar l’indult als dirigents del procés condemnats?
No es tracta d’una pregunta retòrica. És una qüestió política substancial, de la qual pengen totes les altres coses. D’allà sorgeix una altra incògnita: Quin és l’objectiu que s’ha marcat el president Sánchez respecte a la situació catalana? Es podria contestar que la seva meta és la mateixa que la de qualsevol inquilí del palau de la Moncloa: evitar que es produeixi res semblant a una secessió de Catalunya. Però és una resposta errònia, atès que converteix la premissa principal en l’objectiu, i això crea malentesos. L’objectiu en aquest àmbit té a veure amb una paraula que no agrada al president espanyol: conflicte. Quin objectiu real té Sánchez quan aborda el conflicte català?
Fins ara, els discursos de Sánchez sobre la crisi de Catalunya (incloent-hi el que va pronunciar al Gran Teatre del Liceu) són vagues i llisquen sobre categories perifèriques respecte al nucli del problema, substituint l’anàlisi de les disfuncions que alimenten l’independentisme per apel·lacions d’ordre sentimental aplicades als pobles. La seva insistència en la idea de “retrobament” és inservible si abans no es posa sobre la taula “el fuero y el huevo”, per dir-ho a la manera clàssica. Si el líder de la Moncloa espera que la taula de diàleg sigui un congelador del problema, és que no ha entès res. I que la seva audàcia amb els indults té les potes molt curtes, malauradament.