12 set 2021 Els que van ser fora
Un amic va preguntar qui aniria a la manifestació d’ahir a Barcelona. Dels deu o dotze del grup de WhatsApp, va resultar que només ell ha fet cas, finalment, a la crida de l’Assemblea Nacional Catalana. La resta va respondre coses de l’estil “no podem, serem fora”. En aquest context, la paraula fora ho diu tot: és inconcreta i genèrica, però suggereix llunyania, distància, fugida. També convida a pensar en un parèntesi. Ser fora és una manera elegant de no ser allí on el costum et porta, una manera de fer guaret sense estripar res, una manera discreta de desmarcar-se de certes persones, organitzacions i missatges sense abjurar de la idea. Efectes de la pandèmia al marge, els independentistes que no van anar a la manifestació envien un missatge important a les entitats i als partits. Podrien ser missatges contradictoris, perquè tampoc hi ha unanimitats entre els que no hi eren.
Si aquest cronista fos un consultor finlandès a qui demanen diagnòstic, ho resumiria així: la Diada pateix una crisi de relat, l’Onze de Setembre és una jornada en cerca d’un nou autor. Seria estrany que no fos així. L’independentisme experimenta discrepàncies estratègiques agudes i, per tant, quan surt al carrer no té una narrativa clara, capaç de mobilitzar tothom amb eficàcia. La discòrdia, els retrets i les mostres de desconfiança entre les formacions independentistes són constants, i el soroll que produeix tot això alimenta el desànim. Mentre Paluzie i Borràs parlen com si no haguessin entès res del que ha passat, el Govern Aragonès fa equilibris impossibles per projectar pragmatisme alhora que gesticula per eludir la crítica dels que consumeixen la metadona d’un moment unilateral.
La Diada pateix una crisi de relat, és una jornada en cerca d’un nou autor
La Diada d’enguany ha estat una ampolla de cava esbravat. Les restes d’una il·lusió col·lectiva que s’ha de reformular amb intel·ligència o, en cas contrari, quedarà en mans dels que veuen botiflers a cada cantonada.