ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El temps de Pere i Pedro
7042
post-template-default,single,single-post,postid-7042,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

20 set 2021 El temps de Pere i Pedro

Tots els comentaristes de la cosa han estat d’acord en el diagnòstic després de la reunió de la taula de diàleg dimecres passat: Pedro Sánchez i Pere Aragonès han guanyat temps i això els uneix més que no sembla. D’acord, no obstant això em permetreu que consigni aquí un però substancial: el temps que cada president guanya és de textura i caducitat molt diferents. Suposo que els protagonistes de la història ho saben perfectament, encara que ho dissimulin perquè el guió no es torci gaire.
 
Sembla que a la Moncloa i a Palau s’han llegit Byung-Chul Han, filòsof de moda i autor d’un llibre molt estimulant sobre el temps que parteix de la següent premissa: “L’època de l’acceleració ja ha quedat enrere”. Pel pensador coreà, vivim la dissincronia i “no hi ha res que regeixi el temps”. Aquest “temps atomitzat i discontinu” té efectes polítics inquietants: “Pràctiques socials com la promesa, la fidelitat o el compromís, totes elles pràctiques temporals que creen un vincle amb el futur i limiten un horitzó, que creen una durada, perden importància”. Atenció: no hi ha taula de diàleg real sense compromisos ferms. L’independentisme ve del “tenim pressa” i assumeix ara que no hi ha terminis per arribar a Ítaca, però únicament ho fa ERC. Mentrestant, Junts i la CUP senten nostàlgia de l’acceleració.
 

L’independentisme passa del “tenim pressa” a assumir que no hi ha terminis per a Ítaca

 
El temps de Pedro Sánchez està regit pel nombre d’impactes positius (sobretot en l’agenda social) que aconsegueixi anotar abans de les generals. El temps d’Aragonès està dominat pel nombre de concrecions tangibles que arrenqui de Madrid abans que la decepció per no haver aconseguit un referèndum a l’escocesa s’instal·li com a marc dominant en les bases independentistes.
 
El temps de Sánchez es mou únicament cap endavant, però el temps d’Aragonès oscil·la entre un esdevenir basat en una promesa incerta (de consulta pactada i amnistia) i un ahir recent sustentat en el capital simbòlic de l’1 d’octubre. Davant el mite del referèndum unilateral, el president espanyol està obligat a oferir una cosa que sigui un veritable incentiu, si més no per a una part d’aquells ciutadans que es van convertir al secessionisme. Trobarà Sánchez aquesta cosa que serveixi per blindar l’aposta d’Aragonès?
 
Ivan Krastev, politòleg búlgar, ens dona un cop de mà: “La diferència entre el passat i el present és que no podem conèixer mai el futur del present, però ja hem viscut el futur del passat”. Això és el que separa més agudament l’estratègia d’ERC de la tàctica de contraatac de Junts. Pels de Puigdemont, el procés s’ha de prolongar, sense més ni més. En canvi, el temps que Aragonès guanya a la taula és per demostrar a la parròquia que més val un diàleg lent que no pas sacrificar una altra generació pintant un nou trompe-l’oeil. És un temps que prova d’escapar de la frustració, però podria ser engolit ràpidament per ella.

Etiquetes: