30 set 2021 Botellots, un debat impossible
En parlem com si es tractés d’ovnis. Els macrobotellots que s’han produït últimament a Barcelona, Madrid i altres ciutats estan generant un debat que, sense voler, il·lumina les febleses i dificultats de la conversa democràtica que neix del desconcert que provoca un fet inèdit. La discussió pública al voltant d’aquest problema acaba consumida pel foc de la desinformació, els prejudicis i un paternalisme omnipresent. Les tertúlies de ràdio i televisió sobre aquest assumpte són un aparador sensacional de la manera com cadascú aprofita un esdeveniment per projectar els seus fantasmes. Alguns polítics ho fan servir en la batalla partidista d’una manera molt barroera.
La complexitat del fenomen és altíssima. Som davant d’un esdeveniment vell i nou alhora. Fa anys que el jovent es troba al carrer per consumir alcohol, però ara hi ha un canvi d’escala evident. Aquest diari ha preguntat a alguns experts. El sociòleg Jordi Busquet aporta un diagnòstic matisat: “Crec que ho veuen com una aventura, perquè molts d’ells són xavals assenyats. Sembla que la idea inicial és aquesta i després s’acaba descontrolant. Encara que tampoc no m’agrada victimitzar-los. Ho han passat malament, és cert, però també aquesta ha estat una generació molt consentida, amb els pares molt a sobre, i amb poca autonomia per créixer. És una cosa que s’hauria d’estudiar també: suporten menys la frustració. Són fills únics o dos fills amb pares que s’han desviscut perquè no els falti de res, i ara tenen poca capacitat de superar la frustració”. Amb tot, segur que hi ha un rerefons més dens, és una cosa amb causes molt diverses. A més, no tots els joves que participen en un macrobotellot pensen ni fan el mateix.
La discussió acaba consumida per un paternalisme omnipresent
Hi ha una tendència a buscar obsessivament relacions de causa-efecte que ho expliquin tot. Es parla del tancament dels locals d’oci nocturn, de la necessitat de consumir a preus assequibles, de les ganes de socialitzar després dels confinaments, del repte de desafiar les prohibicions… L’aparició d’una violència de notable intensitat en aquests macrobotellots (agressions sexuals, atacs amb armes blanques, robatoris, destrosses vandàliques i enfrontaments amb les forces policials) desplaça el debat a un terreny on allò polític es fa present sense filtre: el consentiment davant la norma, l’autoritat de les institucions, la gestió de l’ordre públic, la responsabilitat dels governants… A Catalunya, qualsevol discussió sobre l’ús de la violència legítima és més difícil que en altres llocs d’Europa: sectors socials mainstream no s’han acostumat encara al fet que el poder autonòmic disposi d’una policia. El major Trapero podria fer una tesi sobre això.
També hi ha qui, amb bona fe, vol ubicar el centre de gravetat d’aquest debat en la pèrdua de valors i l’incivisme. Ho sento, però ja hem fet tard: fa molts anys que determinats entorns d’opinió influents van dictaminar que parlar d’aquestes coses era una pèrfida trampa conservadora. Que això s’escrivís des del carrer Mandri i no des del Raval (on la gent no es pot pagar seguretat privada) ja indica el nivell d’impostura que ens ha intoxicat. Ens queda, esclar, un gran jòquer argumental per sortir del pas: el malestar. Jo també l’he fet servir, ho confesso: atribuir els macrobotellots a un malestar difús i genèric, que serveix per explicar-ho tot sense esclarir res. És políticament correcte.
Perquè parlar de nihilisme i estupidesa de les masses sonaria avui massa fort en una societat que tendeix a pensar que el mestre, quan renya, no té raó.