03 oct 2021 Vaig votar sí
Vaig anar-hi i vaig votar sí. Fa quatre anys, davant del referèndum unilateral, vaig decidir fer el mateix que hauria fet si la consulta hagués estat pactada com a Escòcia. Però sabia –ho sabia molta gent– que el resultat que sortiria de les urnes no seria reconegut per cap Estat ni organisme internacional. Aquella jornada, una part de la qual vaig passar-la treballant als mitjans com em pertoca, vaig témer que els meus familiars i amics fossin colpejats per les forces de seguretat desplegades per l’executiu de Rajoy. La visió de les càrregues policials em va confirmar en una idea: he estat expulsat de tota noció d’espanyolitat pels separadors, no em queda altra opció que imaginar una Catalunya futura tan sobirana com ho és qualsevol Estat membre de la UE.
He estat i soc crític amb moltes decisions i actituds dels polítics independentistes. Això m’ha costat algunes amistats i algunes batusses, sobretot a les xarxes. No em queixo ni me’n penedeixo: tornaria a votar sí en el referèndum i tornaria a criticar aquells que sento més propers. La meva opció com a ciutadà no suspèn la meva voluntat de comprensió analítica d’una realitat complexa. L’autoengany no serveix per fer política, també ho dic per als fans de Llarena i per aquells que, des de Madrid, no fan cap autocrítica.
He estat expulsat de tota noció d’espanyolitat pels separadors
Aquell 1-O, molts catalans vam viure un moment especial. No era tot Catalunya, però era un país tan real com el dels que van quedar-se a casa. Per què vam arribar a aquella situació? No va ser per un caprici. Molta gent va voler dir “ja n’hi ha prou”. Prou de sentir-nos tractats com espanyols de segona, prou d’haver de demanar perdó per ser com som.
Aznar ens ha recordat que, més enllà del procés, el conflicte continua obert. Ell pensa, com molts, que Espanya no és “un Estat plurinacional, ni un Estat multinivell, ni la mare que la va parir”. Els separadors creen els separatistes, sempre és així.