04 oct 2021 Ayuso i els marcians
Està clar que la dreta espanyola oscil·la entre la nostàlgia d’allò que el mestre Vázquez Montalbán va anomenar l’aznaritat i la pulsió imitativa del que és carca, ultra i retro. José María Aznar va aconseguir refundar l’artefacte que Manuel Fraga havia engegat durant la transició i va aprofitar l’erosió del felipisme per arribar a la Moncloa, on va tenir dues etapes: una de centrisme forçat pels pactes amb CiU i el PNB i una altra –amb majoria absoluta– d’aplicació desacomplexada de les receptes de la FAES.
Després dels anys de Mariano Rajoy, marcats per un estil funcionarial falsament postideològic, Pablo Casado prova de connectar amb l’esperit d’Aznar per frenar Vox i arribar a la meta. Però enmig de l’exorcisme apareix Isabel Díaz Ayuso, una síntesi afortunada de Chucky (el ninot diabòlic), la veïna del cinquè pis, Esperanza Aguirre i un trumpisme de sarsuela. La presidenta autonòmica madrilenya agrada perquè als votants de la dreta els han vingut ganes de ser gamberros. De liberals mai n’hi ha hagut, al PP, i aviat tampoc no hi haurà conservadors. Ho anomenen disrupció. És el triomf de la postpolítica.
Als votants de la dreta els han vingut ganes de ser gamberros
Casado ho té complicat: la seva rival no té por de fer el ridícul i aquesta actitud té premi. Ayuso juga a semblar una mica friqui perquè això li funciona, fins i tot entre les bases del PSOE. Contra el Papa o contra els metges de la covid, tant li fa. Ho sento pels que volen que el PP trobi la seva Margaret Thatcher: tindran una cosa més semblant a Jesús Gil.
Si Casado punxa, Ayuso està preparada. A efectes de Catalunya, tots dos tenen el mateix guió: guanyar vots al conjunt d’Espanya a costa de perdre’n sense manies a les quatre circumscripcions catalanes. Això converteix els populars catalans en marcians, avui el grup més petit del Parlament, amb tres diputats. Alejandro Fernández, el seu cap de files, és un talent desaprofitat. Per a la dreta, Catalunya és un enigma que serveix per excitar la libido del votant de les Castelles, Extremadura o Múrcia. Recordem les taules de firmes contra l’Estatut. Després del cràter creat per Cs i la irrupció de Vox, la irrellevància del PP català és tan clamorosa que hom enyora aquells temps en què els seus dirigents esmentaven la barba de Cambó per donar-se pedigrí.
Pel que sembla, alguns joves liberals catalans (independentistes, fins i tot) admiren i assessoren la baronessa. Hi ha un estil chulapón que fascina alguna gent de l’Eixample i Sant Cugat, els agradaria imitar-lo. Llegir Hayek sense llegir també Isaiah Berlin (i Ramon Trias Fargas) pot ser nociu. Entén millor Catalunya Ayuso que Casado? Recordo ara el que explicava Josep Piqué l’any 2003: “Aznar està molt interessat per Catalunya, té un interès intel·lectual a saber què pensen els catalans i interpretar-los correctament”. Era quan Piqué propugnava “la normalització” del PP indígena.