ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un home en xarxa
7065
post-template-default,single,single-post,postid-7065,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

07 oct 2021 Un home en xarxa

Va caure tot, però ell no va immutar-se. L’oncle Baixamar –element d’edat indefinida i aspiracions vagues– té telèfon mòbil però va trigar molt a saber que, dilluns a la tarda, el món s’estava acabant. De les xarxes, en fa un ús molt limitat; li agrada remenar una mica l’Instagram, aplicació que li recorda que, en la seva joventut, havia volgut dedicar-se a la fotografia de viatges, per voltar mig món fent reportatges sobre animals salvatges, tribus remotes i paisatges lluny de l’abast dels turistes. Baixamar envia i rep pocs missatges de WhatsApp i no té ­Facebook. I és d’aquella gent que, com es feia abans (ell diu “antes”), truca per telèfon sen-se preguntar prèviament amb un missatge ­escrit si pot fer-ho.
 
Es veu que hi ha jovent (i no tant) que s’angoixa si rep una trucada o ha de parlar per telèfon, però Baixamar no té aquest problema, és un paio de conversa fàcil en tots els formats: presencial, telefònica i itinerant. Al poble, són llegendàries les seves llargues passejades mentre va enfilant arguments en companyia d’un o altre amic o conegut. Quan vol remarcar allò que exposa, s’atura i agafa l’interlocutor pel braç. El seu periple pren llavors l’aspecte d’una processó, amb parades que porten per meandres inesperats i connexions sorprenents, com aquell dia en què, tot parlant del preu de l’habitatge, va desembocar en l’explicació detallada de com es pela un conill per preparar un arròs de la vella escola.
 

Té telèfon mòbil però va trigar molt a saber que, dilluns a la tarda, el món s’estava acabant

 
Baixamar va néixer en un món on la tecnologia comunicativa era una santíssima trinitat integrada per la ràdio, el telèfon i el telègraf. El primer telèfon de casa seva estava clavat a la paret del passadís i era un artefacte negre que tenia un caràcter totèmic i exclusiu: trucar era una operació seriosa que havia d’estar molt ben justificada. Després, amb els anys, el telèfon (que ja era de color crema) va passar a una tauleta baixa del saló-menjador i el seu ús es va relaxar. L’aparell va deixar de ser un tòtem i va transformar les formes de l’amistat i de l’amor.
 
La caiguda de WhatsApp, Instagram, Facebook i Messenger va agafar l’amic Baixamar sargint xarxes d’alguns pescadors mentre la feia petar amb els habituals de la tarda, tot tastant un aiguardent que fa tirar avall el malhumor i alguna pena que costa d’esbaldir, com el record d’aquella noia francesa que tant va estimar i que, anys després, va morir en un accident de trànsit. Li envejo, a Baixamar, el seu talent per convertir cada moment en un espectacle, mitjançant l’ancestral xarxa social d’escoltar i garlar, amb una habilitat admirable per transformar la mala llet en compassió i la curiositat en coneixement. Si el garbí acompanya, aleshores, la cerimònia pot ser tan sublim com un all cremat de moixina, plat que fa com els àngels.
 
Em diuen alguns amics comuns que, quan l’oncle va tenir coneixement de l’apagada de les botiguetes de Mark Zuckerberg, es va limitar a dir això: “Vatua el Déu que el va parir! Tanta quincalla i tanta promoció, tot per petar com el motor aquell del Sindo de ca la Morruda”. El motor en qüestió és el d’una barca que era famosa per la deixadesa del seu patró, “un palasaio que estava boig”.
 
Ara que un fals estiu perviu dins la tardor, alguns capvespres em trobo l’oncle Baixamar quan surt a fer fotos mig d’amagat, no li agrada que el vegin enderiat a encalçar la posta de sol com si mai no l’hagués presenciat. Ahir, per exemple, va ocultar ràpidament el mòbil a la butxaca en veure que m’apropava per saludar-lo. Vam riure i ens vam cagar tots dos en Zuckerberg, com toca.

Etiquetes: