14 oct 2021 Paddy, que al cel siguis
Ens va fer molt feliços i és just que brindem (amb whisky i Guinness) per ell, ara que ja és al cel. Ha mort Paddy Moloney, un dels grans. El seu nom potser no us diu res, perquè la seva música, malgrat ser sensacional, ocupa les prestatgeries secundàries on es guarda el folk, la música popular-tradicional o el que van anomenar world music, perquè sonés més fi. El genial Paddy era el líder, fundador i ànima del grup irlandès The Chieftains, els discos i directes del qual són dels que creen afició. Vaig tenir la sort enorme d’escoltar-los i veure’ls en directe de molt jove i m’hi vaig enganxar per sempre més. Unint virtuosisme, tradició, originalitat i un sentit de l’humor incandescent, aquest dublinès i els seus companys ens han regalat peces que obren esvorancs sense final en l’ànima de qui escolta, tant per plorar en solitari com per beure alegrement en companyia fins que surten les llums de l’alba.
No obstant això, no vaig entendre bé l’art de Moloney fins que vaig viure a Dublín i vaig ser acollit per gent franca i amable que em va ensenyar algunes coses importants. Vaig comprendre que el dolor i la força d’ànim habiten a la mateixa habitació que la compassió i un profund sentit de l’amistat, desproveït de doblecs. I vaig comprendre també que l’emigració pot ser una manera de viure en un país sense ser-hi, i que la memòria de les violències viscudes mai se supera del tot, només pot guardar-se en el formol de la resignació i la fatiga. I vaig notar el desinterès cap a una Església amb massa pecats a sobre.
Acabar d’entendre Moloney i els seus companys ens han regalat peces que obren esvorancs en l’ànima
Amb The Chieftains ens va arribar la música d’Irlanda i de l’univers celta, que recorre un mapa de sortilegis i germandats secretes, amb parada obligada en aquella Galícia que Paddy Moloney tant va estimar, la terra de la qual, a més de grups consagrats com Milladoiro, van sorgir altres formacions que van posar banda sonora a les nostres aventures juvenils, com Xorima, el primer disc del qual és una joia que avui continuo escoltant.
Perdut una nit als carrers de Dublín, mentre m’allunyava dels turistes que omplien els locals de Temple Bar, em va semblar que veia el vell Paddy tocant la flauta irlandesa en una cantonada. Em vaig acostar i el miratge es va esvair: era un rodamon que, a canvi d’alguns euros, convocava els fantasmes de James Connolly, la comtessa Markievicz i Patrick Pearse.