18 oct 2021 Les amenaces d’ERC

Oriol Junqueras ha advertit Pedro Sánchez que el grup d’ERC podria tombar els pressupostos de l’Estat, l’aprovació dels quals depèn, principalment, del suport dels republicans i del PNB, pilars de l’estabilitat parlamentària de l’Executiu integrat per PSOE i Unides Podem. Iceta, que és un dels polítics amb més mili que conec, sempre diu que amenaçar és un recurs que s’ha d’administrar molt bé, perquè se’t pot girar en contra si et limites a fer el fanfarró i no compleixes allò que anuncies que faràs. Si el líder d’ERC ha ensenyat el botó nuclear de la legislatura (petar-se els comptes del Gabinet espanyol) deu ser perquè està disposat a arribar fins al final en cas que els socialistes siguin massa gasius davant les demandes dels seus socis perifèrics. Però a ERC potser confonen el fet de ser imprescindibles amb el fet de tenir diverses alternatives a les Corts espanyoles.
 
Des d’una perspectiva funcional, el grup que comanda Gabriel Rufián fa el mateix que durant molts anys va fer el grup de CiU, sota la batuta de Roca, Molins, Trias, Duran i Lleida o Campuzano. Durant el pujolisme d’això se’n va dir política del peix al cove, i no era altra cosa que oferir suport al govern de torn a canvi d’influir en les polítiques dictades des de Madrid i, singularment, en tot allò que podia fer créixer i reforçar les competències i els recursos de l’autonomia. Alhora, els convergents també van destacar com a eficaços inspiradors de decisions sectorials vinculades a la política industrial i comercial, la integració europea o les pensions. Van fer-se un nom com a lobbistes.
 

CiU podia pactar amb el PSOE i el PP indistintament, Esquerra no té aquesta carta

 
Des d’un punt de vista conceptual, els republicans no volen tenir res a veure amb la vella dinàmica dels convergents a la capital espanyola, i això té la seva lògica. Es tracta d’evitar diluir el seu caràcter rupturista com a defensors de la independència (i competidors de Junts), encara que, a la pràctica, el seu paper de socis parlamentaris de l’Executiu central sigui equivalent al que feien els de Pujol. Però aquests últims disposaven d’una carta importantíssima que ERC no té: podien ser aliats del PSOE i del PP indistintament, igual que els nacionalistes bascos. Per a CiU i el PNB les dues aliances eren opcions possibles, una característica essencial que els conferia una força especial quan s’asseien a negociar amb socialistes o populars. El pacte del Majestic, mitjançant el qual Aznar va poder arribar a la Moncloa, va solemnitzar aquesta versatilitat dels convergents, per bé que Pujol ho va pagar car Catalunya endins. El votant nacionalista veia millor pactar amb el PSOE que amb els conservadors.
 
ERC no farà mai costat a un govern del PP (ni afavorirà la campanya de Casado), i això redueix la seva capacitat de pressió davant del PSOE i abaixa el preu del seu suport. Sánchez ho sap, i Junqueras, quan fa advertències davant una militància que vol canya, també.