28 oct 2021 Un guinyol sense risc
Després de la sortida de la cancellera Merkel d’escena, no és fàcil trobar líders de gran nivell a Europa, la qual cosa inclou la major part del que passa en la política espanyola i la catalana. Comparats amb molts dels seus predecessors, els governants que ara decideixen les polítiques que marquen les nostres vides (des de l’esfera municipal fins a tot el que depèn de la UE) són petits. Observem els esdeveniments a Barcelona, a Catalunya i a Madrid, i la petitesa domina el paisatge. No és únicament un efecte dels sondejos entre els qui assessoren el líder, hi ha alguna cosa més. La tàctica devora l’estratègia, la lluita entre partits és barroera, els arguments són consignes… La idea de contenció i supervivència organitza el dia a dia del governant mentre que el risc tendeix a desaparèixer. El teatre de la política s’ha convertit en un guinyol sense risc.
El polític i professor canadenc Michael Ignatieff escriu això a les seves memòries: “Vaig aprendre que un no pot refugiar-se en la puresa moral si vol aconseguir alguna cosa però, de la mateixa manera, si sacrifica tot principi, un perd la raó per la qual va entrar en política per començar. Aquests són els dilemes essencials de la vida política, però també els que fan que la política sigui emocionant. No es pot aconseguir res llevat que hom es posi en risc. De vegades, vaig sentir que la impaciència dels votants (sobretot, entre els votants més joves) amb els compromisos necessaris de la vida política era una opció massa fàcil i el seu disgust amb els polítics, una excusa per justificar el seu propi fracàs a l’hora de fer un pas endavant i participar”. Retinguem el que és essencial: no s’aconsegueix res sense posar-se en risc. Avui dia, la majoria de governants dediquen molts esforços a evitar, eludir o postergar el risc inherent a decidir, que és el cor de la seva tasca. És una paradoxa, és un fet lamentable i una certa forma de corrupció política inadvertida, atès que incompleix el contracte bàsic entre electors i elegits. El governant que rebutja el risc és tan irresponsable com el que es mou temeràriament.
Som on som. L’escenari català ens serveix d’exemple. La posició del Govern que es desprèn del nou decret sobre energies renovables ha deixat insatisfet tothom, segurament perquè fa por que una posició molt més clara generés un nivell d’impopularitat i conflicte que el president Aragonès i els seus consellers no estan disposats a suportar en aquests moments. No s’ha de confondre una solució de consens amb una iniciativa política vacil·lant o desproveïda de convicció. Però governar és apostar (després d’escoltar la societat) i això pot sortir bé, malament o a mitges. Per què no s’explica sense embuts que una política excessivament restrictiva sobre parcs eòlics i altres renovables ens fa dependents d’altres infraestructures també polèmiques com les línies de molt alta tensió que porten l’energia des d’Aragó?
La posició del Govern que es desprèn del nou decret sobre energies renovables ha deixat insatisfet tothom
Tal vegada resulta que ser governant consisteix a saber explicar bé i de manera adulta que un món perfecte no serà possible, sabent que això farà mal a una part de l’electorat, que ha estat malcriat amb missatges paternalistes. Entre el mano i disposo dels autoritaris i el que tenim ara, hi ha un carrer molt ample que és precisament el del risc democràtic. La impaciència i el disgust dels votants –per estirar el fil d’Ignatieff– no poden ser la gran coartada per posar-se de perfil.
Passem a l’escenari espanyol. El president Sánchez va assumir un risc amb la concessió dels indults als dirigents independentistes condemnats, una decisió que molts, en l’esfera socialista, no compartien. Però es va imposar el criteri del líder i, finalment, no hi va haver cataclismes. Malauradament, aquella audàcia no ha estat la constant i veiem que Sánchez condueix amb un peu posat al fre. Valgui com a exemple d’això la reforma repetidament postergada de la polèmica llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a llei mordassa. D’altra banda, la negociació dels pressupostos generals, que està arribant al final, ens donarà pistes clares sobre el nivell de risc real que el líder socialista vol assumir.
Gustave Le Bon va escriure que “un dels hàbits més perillosos dels homes polítics mediocres és prometre allò que saben que no poden complir”. Ho va dir quan la democràcia era una cosa lenta. Avui, amb la velocitat de la política en xarxa, les promeses amb prou feines queden ancorades en la memòria col·lectiva.