11 nov 2021 Cavil·lacions d’un catalanoparlant
Les dades diuen que l’ús de la llengua catalana retrocedeix en l’àmbit educatiu, entre alumnes i professors. De cop i volta, hem descobert una realitat que sembla força complicada. La primera pregunta que em ve al cap és senzilla: per què hi ha nens i adolescents (fins i tot fills de famílies catalanoparlants) que abandonen el català, fins a convertir-lo en una cosa estranya al seu dia a dia? Les respostes habituals ja les sé (predomini del castellà en el món del lleure, les xarxes socials i les subcultures del jovent) i no nego que tinguin molt de pes, però hi ha alguna cosa més, alguns factors que potser fa mandra abordar, perquè tenen a veure amb conceptes que són delicats i que semblen passats de moda.
Abans de continuar amb les meves cavil·lacions, vull fer una mica d’història familiar. Tots els parlants tenim una relació personal amb les llengües que sentim pròpies o fem servir amb més o menys eficàcia. Soc fill d’una catalanoparlant i d’un castellanoparlant que, de jove, va abraçar el català mitjançant les amistats i les aficions, com el teatre amateur, que podia representar algunes peces en català, tolerades pel règim. Sota la dictadura, el meu pare –que encara parla en castellà amb els seus germans– va fer una mena d’immersió sense adonar-se. A casa dels meus pares, el català era l’idioma habitual, no així a casa dels meus avis paterns, que ho feien tot en castellà però entenien la llengua de la meva mare.
Els meus pares em van portar a una petita escola de pedagogia activa que, aprofitant les escletxes del tardofranquisme, feia totes les classes en català; va ser una decisió pràctica, gens política: era el col·legi més a la vora de casa. No he tingut mai cap problema per treballar en els dos idiomes. Per bé que penso en català, em considero un bilingüe de llibre, un cas que demostra que fer els estudis en català i provenir d’un entorn catalanoparlant no et fa impermeable al castellà, ni de broma (contra el que diuen alguns).
Torno a les cavil·lacions. Cap llengua és només un mitjà per comunicar-se, una obvietat que ara alguns volen amagar. Potser només amb excepció del globish (aquest anglès que molts parlem com podem), tots els idiomes són també un signe d’identitat. Que les llengües siguin identitàries no és ni bo ni dolent, és una realitat que, si fem cas al savi poliglot George Steiner, implica riquesa per a tota la humanitat; per això, la mort de qualsevol llengua és una pèrdua també per aquells que no en som parlants. Les llengües multipliquen les visions del món, és notori que aprendre un idioma és una manera de redescobrir el que ens envolta.
Parlar català en determinats entorns i situacions obliga a ser un militant, cosa molt pesada
Els parlants triem (quan podem) quina llengua fem servir en cada situació i aquesta tria, en el cas català, té a veure amb inèrcies però també amb allò que els moderns anomenaven la consciència. Fruit de la meva consciència lingüística, intento practicar sempre a Catalunya el bilingüisme passiu (cada interlocutor parla el seu idioma matern perquè tots dos coneixen el de l’altre), però hi ha moments en què això no és possible i canvio sense problema.
Dit això i sortint de la meva experiència, seria trampós negar que, moltes vegades, parlar català exigeix un plus de motivació que, en general, no exigeix el fet de parlar castellà a Catalunya, on les inèrcies juguen a favor de l’idioma més fort demogràficament. He escrit motivació i no he escrit militància, perquè aquesta paraula té connotacions antipàtiques, però no vull enganyar el lector: parlar català, en determinats entorns i situacions, obliga a ser un militant, cosa molt pesada. I aquest és un gran problema, perquè ningú vol haver-se de justificar constantment. L’any 1982, ser militant no estava mal vist, per això la immersió va comptar amb la complicitat de famílies castellanoparlants quan va engegar en una escola de Santa Coloma de Gramenet. Avui, l’esperit dels temps convida el parlant de la llengua més feble a replegar-se. Hem oblidat que els llaços emocionals amb un idioma poden afeblir-se o trencar-se, com ha escrit Salvador Cardús.
Alguns consideren que tot això és una conseqüència del creixement de l’independentisme i d’un partit espanyolista com Cs; no dic que el procés no hagi modificat algunes actituds, però l’estranyament que molts nens i joves senten avui davant del català sembla prepolític, tant com l’apropament que va fer el meu pare a la llengua del teatre de Josep M. de Sagarra als tristos anys cinquanta.