25 nov 2021 Un partit-drac amb set caps

Una figura rellevant de Junts per Catalunya defineix aquest partit com “un drac amb set caps, i cadascuna fa el que vol”. I una dirigent d’aquesta formació amb molta presència pública l’ha rebatejat, mig en broma mig seriosament, com “Junts pel caos”, tot admetent així el que és una pura evidència: que l’organització que lidera Carles Puigdemont és un sac de fortes contradiccions, que envia senyals molt diferents a la ciutadania, sovint sobre un mateix assumpte.
 
Ho hem vist arran del vodevil per tancar la negociació que ha donat llum verda al debat dels pressupostos a la Cambra catalana: mentre el conseller d’Economia, in­dependent de l’òrbita de Junts, defensava els seus comptes, es donava la mà amb el president de la Generalitat (que, al seu torn, des­tacava la bona tasca de Jaume Giró) i mantenia una actitud constructiva, el diputat juntaire Canadell acusava els socis de fer autonomisme i picava contra els comuns, el grup que ha salvat el tràmit. Per reblar el clau, Elsa Artadi, cap de files de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, va fer una intervenció duríssima al respecte, on par­lava del “fracàs” d’Aragonès i anunciava conseqüències. El dia abans, Jordi Sànchez, secretari general, va protago­nitzar una roda de premsa d’alt voltatge, que semblava feta per trencar el Govern més que per continuar-hi. Des del seu compte de Twitter, el diputat Francesc de Dal­mases ha dit que “els acords d’ERC i comuns no impliquen JxCat i no tenen el ­suport dels nostres diputats”. Mentre, el vicepresident Puigneró, el membre de més rang de Junts a l’Executiu, ha optat per la discreció.
 
Fa la impressió que els dirigents i els quadres de Junts s’han acostumat a la dinàmica de l’olla de grills i que són capaços d’argumentar una cosa i la seva contrària (com el republicà Ernest Maragall, que va haver de rectificar la seva posició sobre els pressupostos de Colau amb tanta rapidesa que li ha quedat cara d’esglai) de manera simultània o gairebé. En privat, hi ha diversos càrrecs de Junts a l’administració autonòmica que confessen sentir-se in­còmodes, i que lamenten el guirigall que surt del seu grup parlamentari i de les estructures orgàniques. No pocs d’aquests enyoren l’estil tranquil d’altres temps. Aquests conviuen a Junts amb gent que, si pogués, engegaria la legislatura pel pedregar avui mateix.
 
ERC, que tenia fama ben guanyada de partit infectat per les pugnes internes i ­­estava sempre a punt de l’escissió, és avui una orquestra ben conjuntada que, sota la batuta de Pere Aragonès, interpreta la simfonia escrita per Oriol Junqueras. Els seus socis, els postconvergents, juntaires o puig­demontistes, conserven el sentit de preservació del poder del pujolisme, però, en canvi, han perdut aquella cohesió que ­­permetia que CiU –fins i tot quan Duran feia ombres xinesques– funcionés com un ­dièsel.
 

Fa la impressió que els dirigents i els quadres de Junts s’han acostumat a la dinàmica de l’olla de grills

 
Com és que Junts no ha pogut evitar de convertir-se en un drac amb set caps? Es tracta del resultat, en sembla, del biaix tàctic que el lideratge de Puigdemont dona a la seva organització. Per què no pot evitar el tacticisme el president exiliat? Perquè la política que imagina per a l’interior depèn, en darrera instància, de la seva confrontació amb la maquinària judicial espanyola mitjançant les justícies belga i europea. Mentre, els dirigents de Junts a l’interior han de fer pragmatisme autonomista sense que ho sembli i, per això, apugen el volum de la retòrica del xoc.
 
Puigdemont ha confiat a Sànchez el guió d’aquesta doble via institucional-rupturista, però el secretari general no té les simpaties de tothom, alguns el veuen com un estrany perquè va passar per l’òrbita d’ICV. A més de Turull, molt estimat per les bases i prototipus del convergent que ha trencat la camisa, en aquest microcosmos brillen amb llum pròpia Laura Borràs (hereva del torrisme), Elsa Artadi (la candidata ­contra Colau) i el vicepresident Puigneró, que intenta re­viscolar una mica d’aquell pujolisme d’ordre que va escolar-se per l’aigüera. Josep Rull i Quim Torra (que no forma part del partit però sí de l’espai) completen un combo de jazz on tothom vol ser solista.
 
Quin recorregut tindrà aquest drac de set caps? Acabarà devorat per les contradiccions internes o es reinventarà amb habilitat per deixar de ser secundari a Catalunya i completament irrellevant a Madrid? Seran les municipals la seva darrera oportunitat de vèncer ERC? Sobreviuria Junts a una eventual retirada de Puigdemont de l’arena política?