26 nov 2021 Una droga deliciosa
Un nou documental sobre els Beatles em fa treure de l’armari els vinils que vaig comprar quan Mark David Chapman va matar John Lennon, que és el moment en què un servidor va descobrir la música del quartet de Liverpool. I això coincideix amb el magnífic documental-entrevista a Jaume Sisa (obra de Joan Celdran i Àngel Leiro), que ha passat TV3 en horari de prime time. Hi veiem el genial cantautor fent reflexions d’una sinceritat poc habitual, amb un distanciament sobre els seus personatges que colpeix. Sisa amolla unes frases que no em trec del cap: “Els records són una droga deliciosa. És una de les drogues més bones que hi ha. Jo, amb els anys, com tothom, cada vegada tendeixo més a recordar. A recordar coses que segurament quan van passar no eren com jo les recordo”. Vet aquí, ben expressat, el pes de la nostàlgia en les nostres vides. En el jovent, el lloc del record l’ocupa l’expectativa. Els records i les expectatives són fruit, ambdós, de la imaginació més que de l’experiència.
El plaer agredolç de la remembrança oculta el desacord entre allò viscut i allò imaginat
Imagino els anys en què escoltava els Beatles com si fos música nova (de fet, per a mi, ho va ser) i no puc deixar de retreure als meus amics d’ahir (molts encara ho són avui) alguna cosa que no vam fer. Perquè el record és sempre –també– una esmena parcial del trajecte. El plaer agredolç de la remembrança oculta el desacord entre allò viscut i allò imaginat. Com va dir aquell, la nostàlgia és un error. Però encara hi ha un error més gran: resistir-se a la memòria en forma de llaminadura. Quina és la dosi de records adequada per suportar la realitat?
Sí, escoltava els Beatles i, alhora, descobria el teatre gràcies a aquella Antaviana que va muntar Dagoll Dagom, amb les músiques de Sisa.
Allà vaig veure actuar, per primer cop, el Pepe Rubianes. Recordo com si fos avui assistir a la funció –devia ser en una festa major– i quedar fascinat per l’escena en què, de sobte, s’obre una finestra i sona una antiga havanera, em sembla. Dic “em sembla” perquè la memòria és traïdorenca, a més de ser una batalla que la imaginació –com dèiem– acostuma a guanyar a qualsevol evidència.
Sisa ha expressat com pocs en aquest país la cruïlla ignota on els somnis, la cultura, el desig i els terrats de la memòria ens menen a ser altres. Només per això ja es mereix el nostre respecte i estima.