ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El riure de l’afusellat Torrijos
7155
post-template-default,single,single-post,postid-7155,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 des 2021 El riure de l’afusellat Torrijos

Soc al Museu del Prado i contemplo, amb deteniment, la tela Fusilamiento de Torrijos y sus compañeros en las playas de Málaga, pintat per l’artista alcoià Antonio Gisbert el 1888. Demà passat, 11 de desembre, farà cent noranta anys de l’execució a la platja de San Andrés, davant la Mediterrània, del general José María de Torrijos i quaranta-vuit dels seus homes. Aquest grup va pretendre dur a terme una insurrecció de caràcter liberal contra el règim absolu­tista de Ferran VII. Els revolucionaris, que havien preparat el levantamiento des de Gibraltar, van ser traïts i capturats. Finalment, es va ordenar el seu afusellament sense judici previ.
 
Estic assegut davant una recreació d’un episodi de la història d’Espanya que interpel·la directament l’espectador d’avui. És una pintura a l’oli de grans dimensions, que fascina per la seva voluntat de reconstrucció gairebé documental, i per l’afany de realisme amb què l’artista retrata els personatges en un moment tràgic que, malgrat tot, és tractat amb contenció. El quadre transmet una atmosfera de fatalisme serè, a través d’uns rostres que s’enfronten al seu esdevenidor amb una estranya tranquil·litat. A terra, jeuen uns cossos sense vida que han rebut la seva ració de plom. La mort s’apropia del paisatge, fruit de la mala política. La mort de l’altre, que és esborrat de cop perquè no destorbi. Aquí no hi ha un exèrcit ocupant, com passa a Los fusilamientos del 3 de mayo, la tela de Goya. Aquí és el veí el que et lleva la vida.
 
L’obra en la qual veiem els minuts finals de Torrijos i els seus amics s’ha convertit en una imatge emblemàtica d’una ­me­mòria col·lectiva que es basteix sobre violències, exilis, exclusions i sectarismes molt arrelats que arriben fins als nostres dies.
 
Contemplo l’escena evocada per ­Gisbert mentre a fora, al carrer i als mitjans­, la celebració d’un nou aniversari de la Constitució del 1978 ens ofereix ecos poc encoratjadors: un país polaritzat i sotmès­ a la demagògia incessant d’una dreta que es torna feréstega quan no governa, encara que conserva importants palanques en els poders fàctics i formals de l’Estat. El ti­tular d’obertura de la secció de Política de La Vanguardia de dimarts conté l’expressió “pugna política sense fi”. En teoria, la Constitució escrita durant la transició havia d’enterrar la guerra i tancar aquella història en la qual els Torrijos de torn acaben sempre a les cunetes, com a màrtirs i herois del que podia haver estat i no va ser.
 
La Constitució vigent no va enterrar la temptació reaccionària. Després de quaranta-tres anys de Carta Magna, són diversos els signes de l’avaria de sistema que dona ales a líders incendiaris (aquells que aplicarien un 155 a tot el que no els agrada), jutges messiànics, sindicats policials de trinxera i cortesans prestos a l’oblit. Que alguns dels qui es proclamen defensors del constitucionalisme més immaculat siguin els dinamiters diaris de l’esperit del 78 és un acudit molt dolent.
 

La Constitució havia de tancar aquella història en la qual els Torrijos de torn acaben sempre a les cunetes

 
Aquest matí fred de Madrid sento l’afusellat Torrijos riure’s de l’actualitat amb la malenconia dels morts de guàrdia, és un riure per no plorar. El seu riure ens ad­verteix del fatalisme de la caverna rejovenida, de la seva estratègia de demolició, i de com de cansat és haver de triar entre els que enyoren les cadenes i l’oportunisme més o menys cínic dels qui aixequen la bandera del progressisme.
 
Torrijos era un romàntic que va passar per l’exili londinenc, amic de poetes com Alfred Tennyson i Arthur Henry Hallam, un tipus que tenia idees per sortir del túnel, com un iberisme que havia de posar fi als monarques contraris al poble. Així ho explica al seu magnífic llibre sobre aquest malaurat líder liberal Ma­nuel Alvargonzález Fernández: “Però la vigilància [dels espies absolutistes] va augmentar considerablement quan Torrijos es va comprometre amb el projecte iberista que aspirava a la unificació d’Espanya i Portugal sota la monarquia constitucional dels Bragança”. Segons aquest estudiós, “pot rastrejar-se un primer corrent d’iberisme liberal ja en l’època del sexenni 1814-1820; alguns exiliats portuguesos i espanyols van començar a fantasiejar llavors amb la idea a Londres i a París”.
 
És inevitable pensar, a la llum d’aquesta pintura, en l’iberisme idealitzat del periodista Gaziel i del poeta Joan Maragall, i en els projectes peninsulars esbossats molt abans pel diplomàtic Sinibald de Mas i l’escriptor i polític Víctor Balaguer. El que fos, per tal d’imaginar un altre país. Som aquí, encara, mentre Torrijos ens mira i continua rient.

Etiquetes: