19 des 2021 A la vora del pou
L’òmicron ens posa a la vora del pou, amb la cara contra el pedrís, clavats contra el vidre del buit, les expectatives optimistes s’han rebentat a ritme de nadales. Tornen les quarantenes encara que t’hagis vacunat, si ets contacte estret. Missatges incerts dels responsables de la residència per a gent gran que assenyalen un horitzó complicat per al teu pare o la teva mare, potser no podran sortir. Es desconvoquen sopars i trobades, els plans s’han de refer a correcuita. El pessimisme adopta les formes silvestres del costum invisible, i el taxista, el barman i la noia del supermercat se solidaritzen amb la tristor que projectes quan vas pel món, amb les últimes notícies que ha donat el conseller Argimon. Formem, tots plegats, una confraria mundial de desitjos no realitzats, de paciència rompuda que anem acumulant a força de gratar la mina del desànim amb les ungles. La vida ens espera, algun dia, en algun lloc. Qui sap quan la retrobarem.
El vell amic em diu: “Això és com una sèrie de ciència-ficció, no acabo de creure que sigui real, aviat farà dos anys que anem amb mascareta i penso que em despertaré i el malson s’haurà acabat”. És real el que vivim o és una gran il·lusió? Si dubteu, penseu en els morts, en tots els que han partit i no hem vist, ni hem pogut acomiadar com cal, que han passat avall en solitud, agafats a la mà compassiva d’algun professional sanitari en una uci qualsevol. Mai podrem donar les gràcies com cal per tanta tendresa vicària exercida per les dones i els homes dels hospitals, són la bandera de la civilització allí on el no-res i la por s’ho empassen tot.
Pensàvem que tindríem un Nadal de ressorgiment i serà de replegament
En les sèrie de Netflix o HBO les temporades s’acaben, tot té un desenllaç, bo o dolent. Amb la covid, no sabem quan s’escriurà el punt final. Pensàvem que tindríem un Nadal de ressorgiment i el tindrem de replegament. La fatiga i l’absència d’un final ens han convertit en titelles de drap a mercè d’ uns atzars que els antics manegaven amb més modèstia; som gent superba que creu haver dominat la natura.
No cal fer teories: quan sortim d’aquesta merda, no serem ni millors ni pitjors. No hi ha relat, només dolor i cansament. Posareu música i obrireu una ampolla de licor, oblidareu un instant l’angoixa. Us abraçareu. Els morts us observaran encuriosits, com nosaltres mirem les formigues.