30 des 2021 Inútils al capdavant
Els meus dotze millors amics i un servidor hem vist ja la pel·lícula Don’t look up (No miris a dalt), dirigida per Adam McKay. No només m’ha agradat, em sembla una de les obres de ficció que millor retraten això que anomenem “el món d’avui”. El més substanciós de la tradició moderna irreverent inspira aquesta història, des de Rabelais fins a Swift, des de Cervantes fins a Valle-Inclán. Per a què serveix una sàtira descarnada d’aquest calibre? Per allò més important: revelar l’arquitectura moral del present.
En aquest cas, se’ns mostra amb especial detall el naufragi de certes elits que dirigeixen governs, empreses i mitjans de comunicació, a partir d’un argument típic de la ciència-ficció i el cinema de catàstrofes: un cometa impactarà amb la Terra i es preveu una veritable apocalipsi. No hi haurà supervivents. No hi ha ningú dels que tenen alguna forma de comandament que quedi bé en aquest guinyol colossal. És impossible no veure en els personatges que McKay col·loca com a titelles de la seva faula molts dels polítics, empresaris, gurus, comunicadors i intel·lectuals que influeixen en les nostres vides. És impossible no riure amb les seves estupideses i, després, indignar-se quan ens adonem que això que sembla tan exagerat és el que estem vivint de debò cada dia, allò a què ens hem acostumat enmig de l’emprenyament ritual. Els guionistes es limiten a posar una mica de sal i pebre imaginatius a un material que no deixa de ser el que Josep Pla anomenava “apunts del natural”. La caricatura sempre neix d’una observació aguda dels tipus i les relacions.
El més brillant de Don’t look up és la pintura minuciosa de l’actitud que mena avui moltes decisions en l’esfera pública, una manera d’actuar que sorgeix –segons el meu parer– de tres principis actius: cinisme, estupidesa i egoisme, amanit tot això amb una poderosa mistificació de la informació que proporciona la revolució digital i la conversió de la nostra experiència en dades a disposició de corporacions que busquen el màxim benefici. El que Shoshana Zuboff explica a La era del capitalismo de la vigilancia està aquí il·lustrat amb una agudesa ben revestida d’òpera bufa.
El retaule d’estúpids de la pel·lícula és tan colpidor com fidel als estàndards que ens envolten
El cinisme, l’estupidesa i l’egoisme dels titelles de McKay ens porten directament a les reflexions de Carlo M. Cipolla, que va deixar escrit el següent: “No resulta difícil comprendre de quina manera el poder polític, econòmic o burocràtic augmenta el potencial nociu d’una persona estúpida”. El retaule d’estúpids de la pel·lícula és tan colpidor com fidel als estàndards que ens envolten. El savi va afegir una idea important, que és precisament la que regeix aquesta peripècia de Netflix; segons Cipolla, “una criatura estúpida us perseguirà sense raó, sense un pla precís, en els moments i llocs més improbables i més impensables”. La conclusió és descoratjadora: “Davant un individu estúpid, un està completament desarmat”. I la lliçó que se’ns serveix no deixa cap mena de dubte: quan els estúpids són al capdavant, la catàstrofe és inevitable.
A l’acabar de veure Don’t look up, el que més em va inquietar del film va ser la credulitat i la passivitat de la ciutadania davant les maniobres d’unes elits irresponsables i incompetents. Malgrat l’erosió evident de l’autoritat dels governants contemporanis i de la creixent desconfiança en la política, la gent s’empassa unes enganyifes com una casa de pagès, i sembla impermeable a la veritat d’una forma suïcida. Cal mirar sovint a dalt, per constatar que hi ha molts inútils que –malauradament– hem posat al volant.