ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | (Español) Ser ‘cool’ o no ser
7208
post-template-default,single,single-post,postid-7208,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

07 gen 2022 (Español) Ser ‘cool’ o no ser

Veig el magnífic documental Dean Martin: el rey del cool, de Tom Donahue. És un viatge als fonaments de la més original cultura pop del centre de l’imperi, una dissecció de com l’espectacle de masses del capitalisme és inspirat –algunes vegades– per una poètica trencadora que desborda –inesperadament– les convencions a les quals hauria de sotmetre’s. Hi havia, en Martin i altres elements, una inspiració moderna –baudelariana i dadaista– que aconseguia surfejar el mainstream de forma miraculosa. La transgressió hi era, però anava embolicada en la cel·lofana del show business.
 

Dean Martin demostra com ningú que ser ‘cool’ vol dir, per damunt de tot, ser autèntic

 
De les entranyes del monstre naixia un art que convertia la gamberrada en una cuirassa contra el kitsch que tot ho intoxicava. Els grans moments del Rat Pack a Las Vegas són una protesta que vol passar per entreteniment de gent beguda i mafiosa, són la pura exaltació d’una anarquia vestida d’esmòquing. Dean Martin era l’antiheroi maleït que el capitalisme de club malda per reduir a clown mesocràtic. Per sort, sempre se li va notar el dolor. Quan van provar la política, fascinats per JF Kennedy, alguns del Rat Pack van fotre’s la trompada. L’artista és un ingenu nat davant els dilemes que embruten les mans del governant i el fan decebedor.
 
Diuen, en aquest documental, que Martin demostra com ningú que ser cool vol dir, per damunt de tot, ser autèntic. Una autenticitat que el feia imprevisible i, per tant, el convertia en perillós. Vet aquí el veritable significat de ser cool, en contra de tants malentesos. Després, el mot autèntic s’ha grapejat tant que convindria aparcar-lo. Per mantenir aquest tarannà cool, l’actor i cantant italo-americà va fer diversos viatges al seu passat, al clan familiar, a la llengua materna, a l’origen. Des d’allí, recarregava les piles per mantenir en forma el seu personatge. Llavors, he pensat en Raimon –un altre autèntic–, el que ha cantat i ha fixat en la memòria popular allò de “qui perd els orígens perd identitat”. Xàtiva o Steubenville (Ohio) eren el silenci, la perifèria de la perifèria, el lloc d’on l’artista surt per menjar-se el món i el lloc on torna per retrobar la matèria que el vivifica i el fa diferent.
 
Lliçó: ser cool és convertir allò que portes més endins en l’artifici transparent que et farà –diguem– universal.

Etiquetes: