10 feb 2022 Ningú suspendrà

La pregunta em volta pel cap des de fa molts mesos: Està l’escola sintonitzant amb canvis molt profunds de la nostra societat o, per contra, ens està imposant unes transformacions que són clarament dis­cutibles? Ho dic arran d’una notícia que m’ha deixat garratibat i esmaperdut. En l’esborrany d’un futur decret del Departament d’Educació de la Generalitat consta que al final­ de cada cicle de primària els alumnes podran ser avaluats amb les següents pos­sibles notes: assoliment excel·lent, assoliment notable, assoliment satisfactori i –per substi­tuir el suspens– en procés d’assoliment. Ras i curt: en comptes d’apuntar suspens, el mestre apuntarà en procés d’assoliment, i això és el que llegiran els pares de la criatura que, per un motiu o un altre, no hagi pogut superar el repte.
 
Davant d’aquesta ocurrència, seria fàcil fer un article –un més– sobre la progressiva desaparició de la cultura de l’esforç, un terme que sembla que no agrada gaire a determinats pedagogs, que són –quina casualitat!– els que tenen més influència sobre les autoritats polítiques que estableixen normativament allò que toca fer. La cultura de l’esforç té mala premsa en determinats entorns, potser­ perquè s’associa a un individualisme que alguns fa anys que presenten com una actitud nociva i criptocapitalista, allunyada dels discursos que subratllen el treball col·laboratiu i l’aprenentatge en equip, etcètera. Mai com ara els nens i els adolescents havien fet tants treballs en grup (aquesta plaga ha arribat també a l’ensenyament universitari) i no havia costat mai tant d’establir què és i què no és el que aprèn el teu fill mitjançant aquest mètode.
 
No parlarem, doncs, de la minvant cultura de l’esforç enfront de les receptes que propugnen fer moltes coses dins de l’aula, sempre que no posin l’alumne en confrontació amb tot allò que pugui associar-se amb la rutina, l’avorriment o la necessitat d’assumir la dificultat sense desdibuixar-la. Aparquem el debat sobre la cultura de l’esforç i demanem-nos, en canvi, pels efectes inesperats de voler convertir l’escola en un lloc on les emocions són el centre de gravetat. “Educar en les emocions és indispensable”, diu l’expert de torn, i no seré jo qui el contradigui. Però cal trobar les proporcions adequades per a cada cosa. Si educar en les emocions acaba desfigurant la idea que aprendre és marcar-se metes i posar-se a prova un mateix, aquesta estratègia no serveix per crear adults responsables i, per tant, lliures.
 
Suposo que eliminar el terme suspens de les notes pretén ocultar el concepte de fracàs, que forma part de la vida adulta tant com l’èxit i tant com la mediocritat o el desconcert. Eduquem de debò en les emocions quan amaguem amb eufemismes paternalistes que tota acció humana pot fracassar? És evident que no. Per educar –en les emocions i en el que sigui– no es pot girar l’esquena a la veritat, no es pot tractar el subjecte de l’aprenentatge com si fos incapaç de fer-se càrrec de la seva pròpia vida.
 

Per educar –en les emocions i en el que sigui– no es pot girar l’esquena a la veritat

 
Fa alguns dies que parlem dels problemes que té la política amb la veritat –a Barcelona, a Madrid, a Londres, a Moscou– i com això afebleix les societats i rebenta les institu­cions. Fa dies que lamentem que no es tracti la ciutadania de manera adulta. Per això cal proclamar ben alt que l’escola no pot ser un lloc on (amb la coartada sempre perversa de les bones intencions) la realitat sigui maquillada, disfressada i distorsionada fins a convertir-la en un conte fantàstic amb propietats anestèsiques. Ens hi juguem massa.