17 feb 2022 No es pot congelar el problema
Hi ha un gran malentès en la manera de mirar aquest país per part dels actors polítics, socials i mediàtics de Madrid: es confon la situació de l’independentisme amb l’estat del que anomenen “problema catalán”. M’explico: si els partits independentistes estan barallats i sense lideratges clars, als ministeris i altres despatxos de la capital espanyola conclouen que el conflicte ja no existeix i que, per tant, no cal fer res. Diria –a la llum de les paraules i els gestos de Pe- dro Sánchez– que l’actual pre- sident de l’Executiu central pateix aquesta distorsió: va ajornant la reunió de la tau- la de diàleg perquè observa que les relacions entre ERC, Junts i la CUP són molt dolentes i, a més, no hi ha setmana sense picabaralles, retrets i acusacions agres. Diguem-ho d’una altra manera: un indepen- dentisme unit, sota una única estratègia, sense fer soroll i amb capacitat d’incidir coordinadament a Madrid obligaria la Moncloa a moure’s.
Avui, el líder socialista pensa que la carpeta catalana pot anar al congelador. S’equivoca, però quan mira l’olla de grills independentista li sembla que no cal fer res més que anar passant amb bones paraules. Però una cosa és la propaganda oficial i una altra és la realitat. El titular de portada de La Vanguardia del dia 9 era un poema: “Catalunya paga un 45% de l’impost de patrimoni de tot Espanya”. El subtítol era encara més esfereïdor per al lector d’aquí: “Els contribuents de Madrid s’estalvien 5.200 milions en el període 2014-2019”. Cal ser molt ingenu o molt ignorant per esperar que l’ideal independentista torni a ser minoritari quan les xifres són d’aquesta magnitud.
Pedro Sánchez ha proclamat que l’independentisme és una cosa obsoleta, pròpia dels segles XIX i XX. Un cap de Govern no pot semblar tan desinformat. Al món, avui, els conflictes nacionals continuen sent una realitat tossuda que marca l’agenda geopolítica, es vulgui o no. No pot ser d’una altra manera quan la triangulació entre identitats, democràcia i benestar alimenta diversos moviments que anhelen una vida millor per a una determinada col·lectivitat humana. Molts experts expliquen que la globalització ha posat en primer pla el paper dels estats com a distribuïdors de justícia social i drets. Si una part de catalans pensa que l’Estat espanyol no és el seu Estat, què han de fer els que governen aquesta maquinària? Quedar-se quiets segur que no.
El procés s’ha acabat, però el conflicte català continua ben obert
Es va dir que la taula de diàleg havia de servir per parlar de tot això. Els costos d’ajornar-la seran alts, no només per als catalans. Si el PSOE es refia que el final del procés és el mateix que la desaparició del contenciós català, ja s’ho trobarà. Salvador Illa pot explicar-li a Sánchez de quina manera el socialisme català pagaria la factura en cas que l’immobilisme es consolidi. I resulta que els vots que recull el PSC són sempre imprescindibles per poder arribar a la Moncloa.
De la mateixa manera que abans van fer-ho Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont, el president Aragonès avisa ara el president espanyol del perill de no fer res. Dilluns, en una conferència solemne, el cap del Govern autonòmic va deixar clar que és l’hora de veure avenços: “Hem de compartir amb el conjunt del país que el procés de negociació viu un moment de dificultat i crec sincerament que és així per la poca valentia del Govern espanyol, que no fa una proposta política per a Catalunya. El repte que tenim al davant és immens. Per això no es pot entendre si es vol resoldre aquest conflicte que es dilati la celebració de l’instrument que ha de permetre-ho, de la mesa, de manera reiterada per interessos de partit o electorals”. La paradoxa és lacerant: per por de la dreta, el PSOE acaba fent amb Catalunya allò que pensa que menys provocarà la dreta, però sense obtenir altra cosa que els atacs furibunds de la dreta. Un mal negoci. Com ho seria alegrar-se per la previsible trompada de Casado a canvi de veure Abascal convertit en el megalíder de totes les dretes.
El procés s’ha acabat, però el conflicte català continua ben obert. La manca de reconeixement nacional i els greuges objectius que transformen en independentistes uns ciutadans insatisfets amb l’autonomisme no han desaparegut. Els indults per als presos polítics van ser una decisió valenta, però això no constituïa la solució, simplement permetien crear un marc mínim per a la negociació. Congelar la taula de diàleg seria el pitjor autogol de Pedro Sánchez.