24 feb 2022 No sabem qui
S’atribueix a Pío Cabanillas –el pare, no el fill– una frase que condensa de manera sensacional la lògica descarnada que mou els que, davant la caiguda del líder, se salven tot oblidant qui els va col·locar: “No sabem qui, però guanyarem”. Sembla que l’experimentat polític gallec –ser gallec és un plus en aquests combats– va formular la seva regla d’or a les portes d’un congrés especialment embolicat d’aquella Unió de Centre Democràtic que, després de ser el partit-motor de la transició, es va dissoldre com un terròs de sucre al cafè quan tots els poders (formals i informals) van decidir que calia donar la puntada de peu al president Suárez. El gran Paco Umbral va escriure, el 13 de novembre del 1981, que “cal caçar Suárez, no perquè ho fes bé o malament, quan ho va fer i va desfer, sinó perquè és el parvenu polític, el bastard ideològic”. El cronista de l’ spleen va afegir que el duc “no sabia que les cent famílies no perdonen que la gran dreta és molt més que una dreta gran”. Allà continuen les mateixes famílies, negant la possibilitat d’un 3% ayusista, perquè els populars no seran tan passerells com aquella Convergència que va canviar el seu nom per esquivar el descrèdit.
El que va del passat al present. La traïció és la mateixa i la pulsió caïnita de la dreta celtibèrica també, però Adolfo Suárez va deixar un llegat important mentre Pablo Casado deixa a Feijóo una derechona extraviada i més petita, captiva dels ultres de Vox en pujada imparable cap als palaus d’hivern i d’estiu. El líder cessant va ser centrista els dimarts i els dijous, mentre imitava les consignes d’Abascal els dilluns, els dimecres i els divendres; en dissabte i diumenge, emetia ocurrències sobre el sol, la ramaderia i les arts cinegètiques. Casado no va trobar mai el seu centre de gravetat, vacil·lant davant uns competidors extremistes que van decidir tunejar l’aznarisme espiritual amb les danses hongareses d’Orbán i la batedora de fake news de Trump.
Pablo Casado no té relat per assajar la seva supervivència, s’ha convertit en una ombra àgrafa sense èpica
Aznar va exercir un lideratge fort i Rajoy un lideratge ferm, matís que no és fútil. El primer sobreactuava (encara ho fa) i el segon sabia posar-se de perfil com ningú. No van ser carismàtics, no ho pretenien, la seva lliga era la del control ferri, no la de la seducció. Tots dos es van envoltar de persones més preparades que ells. Casado, que no tenia les virtuts de cap dels seus predecessors, va muntar un equip millorable, per això el seu número dos, García Egea, no li ha servit de fusible. Lucía Méndez ha escrit que Casado estava sol i, entre altres coses, “va menystenir tots els que li eren lleials”. Amor amb amor es paga, també en política, on, de vegades, el morós no ho sembla.
El pitjor enemic de Casado ha estat Casado. En això s’assembla a Rivera, l’altre fill d’Aznar, promesa també truncada. Archie Brown, autor d’un llibre d’obligada lectura sobre lideratge, apunta que “hi ha moltes formes d’exercir un lideratge polític eficaç, i també moltes formes de fallar”. Casado va fallar en el terreny estratègic, en el doctrinal, en l’orgànic i, finalment, en el factor humà. A diferència de Pedro Sánchez, a qui els seus també van apunyalar, Casado no té relat per assajar la seva supervivència, s’ha convertit en una ombra àgrafa sense èpica. Brown ens recorda allò bàsic: “Líders que creien que sabien més que ningú i que no admetien desacords han comès errors monumentals”. Que en prenguin nota els interessats.
A Feijóo l’esperen a la cantonada, amb el trabuc carregat de fotos i dossiers. És Madrid, són les cent famílies.