14 abr 2022 Por i entusiasme

Era un món impensable fins fa poques setmanes, era un món distòpic fruit de guionistes motivats amb o sense substàncies estimulants. Avui, desgraciadament, és una realitat que costa d’entendre i de pair. Mentre la guerra començada per Putin a Ucraïna va camí d’enquistar-se, els partits ultradretans creixen a Europa i adquireixen aparença d’una cosa suposadament normal; a França, la possibilitat que Marine Le Pen arribi a la presidència de la República és molt més que una simple hipòtesi. Però no fa falta posar la nostra mirada al país veí per constatar que alguna cosa s’està movent i ho fa en una direcció inquietant: la dreta espanyola –que és sòcia de les dretes antifeixistes europees– ha pactat un govern regional amb Vox, formació ultra que exhibeix una agenda completa de regressió constitucional que inclou, entre altres mesures, enterrar el model autonòmic.
 
Anem als clàssics, no perdem el temps. Adorno, a Ensayos sobre la propaganda fascista, ens dona una pista excel·lent per analitzar el que ara està passant: “L’agitador feixista és habitualment un venedor magistral dels seus propis defectes psicològics”. Perduts en l’hermenèutica postmoderna de les batalles culturals que tant ens fascinen, potser havíem oblidat el que és més obvi d’aquest tipus d’ofertes, a saber: la psicologia de la por (ben explotada amb tota mena d’amenaces reals o imaginàries) i la psicologia de l’entusiasme (ben alimentada amb tota mena de promeses, coros y danzas).
 
Perquè la por i l’entusiasme serveixin de caldo de cultiu dels pessebres ultres és necessari que esdevinguin actituds molt generalitzades, que puguin compartir també aquells que no se senten atrets per aquesta música. Per això, com s’ha comentat en el cas francès, pot esperar-se un transvasament d’un segment de votants de l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon a Le Pen; tampoc seria gens nou: està documentat que l’original Front Nacional que va fundar Jean-Marie Le Pen –pare de la candidata de Reagrupament Nacional– va captar borses importants de vells votants comunistes, desenganyats i extraviats davant de tota mena de transformacions socials.
 
Molt s’ha parlat de la por com a obrellaunes dels partits que actualitzen la tradició feixista a Europa, ja sigui en les formes avui suavitzades de Marine Le Pen o en la retòrica més dura de l’hongarès Viktor Orbán. En canvi, hem fet menys atenció a l’entusiasme planificat que aquestes forces proven de traslladar als seus seguidors i potencials votants. L’entusiasme és la cara B del ressentiment que mou aquestes maquinàries electorals, una cobertura dolçota que aconsegueix arrossegar voluntats, amb una barreja especial de menyspreu als adversaris polítics, demonització de certs col·lectius (immigrants, feministes, homosexuals, gitanos, acadèmics, periodistes), i rebel·lia molt sobreactuada contra alguns consensos mainstream. Per exemple, els d’Abascal es presenten desafiadors davant certs assumptes, no per canviar el sistema, sinó per connectar amb les zones més reaccionàries d’aquest, encara que òrfenes de representació parlamentària.
 

Aires de falangisme recautxutat es barregen amb caspa prèmium i les receptes de Steve Bannon

 
Els experts han constatat que molts joves francesos han votat aquesta vegada per Marine Le Pen. Així mateix, diversos sondejos indiquen que, a l’Estat espanyol, es produeix una penetració alta de Vox entre els electors més joves, els que tenen entre 18 i 24 anys. L’entusiasme és un element clau perquè la joventut pugi al carro d’uns projectes que s’escenifiquen com a rupturistes en relació amb la generació dels seus pares, resignats a donar utilitat als partits convencionals, malgrat tot. Els ultres, aquí i allà, retransmeten en directe el seu creixement electoral i la seva presència als mitjans de comunicació com una aventura irreverent. Fa pocs dies, un diputat de Vox a la Cambra catalana va llançar un discurs nacionalcatòlic (amb solemnes visques a “Cristo Rey” inclosos) tan autènticament exagerat que pot dir-se que aquesta gent ja està en una altra fase. Aires de falangisme recautxutat es barregen amb caspa prèmium i les receptes de Steve Bannon, l’ideòleg més reputat de Donald Trump.
 
Però tenim memòria. William Sheridan Allen anota això al seu monumental llibre La toma del poder por los nazis: “Està clar que, arribat l’any 1932, almenys alguns veïns de Northeim [petita localitat alemanya on 65 habitants es van passar dels comunistes als nazis] ja estaven a punt per a qualsevol dictadura, sempre que garantís una revolució”.