ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Entre el 14 d’abril i el 1-O
7338
post-template-default,single,single-post,postid-7338,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

18 abr 2022 Entre el 14 d’abril i el 1-O

Perquè l’ambient no decaigui els socis han tornat a xocar. Ha estat amb motiu de la data del 14 d’abril, que el Govern ha commemorat per primera vegada amb un acte solemne, en el qual el president Aragonès ha proclamat que “recollim l’esperit del president Macià per continuar mirant al futur en clau republicana”. L’homenatge havia de servir –segons va apuntar– “per reafirmar el compromís republicà de la societat catalana”. El terme republicà és sempre ambigu en mans d’ERC, ja que remet tant a l’horitzó d’un Estat independent com al republicanisme com a filosofia política que reformula els valors progressistes. Dins d’aquesta perspectiva, el compromís republicà dels catalans va per barris, n’hi ha prou amb veure resultats electorals i sondejos.
 
El problema és que, ni mirant el passat mitificat del 1931, els socis al Govern són capaços de transmetre una mica d’harmonia. A la celebració a Palau només van anar-hi dos consellers del partit de Puigdemont –Lourdes Ciuró, la titular de Justícia, hi va intervenir al costat del president–, mentre que Jordi Turull i altres veus de Junts van criticar que s’hagi triat aquesta data en comptes de l’1 d’octubre, dia del referèndum unilateral del 2017. L’assumpte és força ridícul, ja que descriu una obsessió per discrepar fins i tot quan seria més fàcil estar d’acord. A més, esdevé una polèmica esotèrica per a la majoria de ciutadans, preocupats per la crisi postpandèmica i els efectes de la guerra a Ucraïna. Les baralles internes d’aquest nivell converteixen els partits independentistes en actors incapaços d’arribar a un públic nou, que és al que aspiren (segons diuen i repeteixen).
 

Els socis en el Govern no poden mostrar harmonia ni mirant al passat mitificat del 1931

 
Els jocs de mans amb la història són molt delicats. La consellera Ciuró va recordar que “avui fa 91 anys que el president Macià va proclamar, des del balcó del Palau de la Generalitat, la República catalana, l’Estat català”. Aquell gest, ple d’èpica, va acabar transformat –com sap el lector– en la Generalitat autonòmica dins de la Segona República Espanyola. Macià, que era conegut amb el sobrenom de l’Avi , va confessar que cedir al dictat de Madrid va ser “el dia més trist de la meva vida”. L’1-O del 2017 va ser un acte pacífic de desobediència massiva reprimit amb violència pel Govern del PP, però no va donar lloc a cap mandat democràtic. Les commemoracions podrien servir també per parlar clar i tornar a unir paraules i fets.
 
Keith Lowe escriu, a Prisioneros de la historia (Galaxia Gutenberg), que “pel que sembla no som capaços de decidir-nos sobre quin és el paper que la nostra història comunitària hauria d’exercir en les nostres vides”. La veiem com “la base mateixa de la nostra identitat” i també com “una trampa, de la qual sembla impossible escapar”. Però “sense ella” –afegeix Lowe– no som res. Per això, tots els governants democràtics l’han de manejar amb pinces i amb molt de compte.

Etiquetes: