24 abr 2022 També som romans
Roma és “la ficció feta realitat”. Ho escriu Josep Maria Fonalleras en un llibre d’intensitat madura –vull dir contingudament apassionat– que ha titulat Un cafè a Roma (Univers). L’he llegit pensant en els meus viatges a la capital italiana, que són molts menys que els del col·lega gironí, però no menys feridors. Perquè ell també anota que “en surts punxat, de Roma, ferit”. Certament, gairebé sempre, tot i que no sempre, per amor, també per desamor, esclar. De jove, llegint Pla, vaig saber que “els catalans som italians de l’Oest”, i és força exacte. Ara, he sabut que també som romans, que és una manera de veure-les venir sense que la mort t’espanti, com qui es menja un gelat. L’amic Francesco Olivo, periodista de La Stampa que ha tornat a Roma després d’anys de viure a Torí, té aquesta sàvia distància sobre la realitat que el converteix en un Sèneca amb texans, amb cara de nen encuriosit per tot.
“Hi he anat veient moltes més coses de les que vaig veure en aquell viatge apressat –apunta Fonalleras–, però les primeres vegades són decisives, l’impacte que causen és de per vida”. Incrustades dins de les evocacions romanes, hi trobo, en aquestes pàgines i com de propina, una teoria del viatge, que faig meva, amb permís de l’autor. Fer-se gran deu ser això, també: ara m’agrada més tornar a ciutats que ja he visitat que descobrir-ne de noves. Ho vaig comprovar, fa uns mesos, a Nova York: diluir-se en el brogit, no ser ni habitant del lloc ni fer els rituals del turista, deixar-se sorprendre per tot i per res, a mig camí del flâneur i del que s’ha perdut. Evitar els llocs obligats, fixar-se en allò petit, deixar que el temps de la ciutat et travessi sense oposar-hi resistència. No fer cap fotografia, mirar com qui hi ha de tornar demà, observar i oblidar immediatament, per poder recordar el que s’ha somiat, més que el que s’ha viscut. Ser algú que no se’ns ha presentat abans.
M’agrada més tornar a ciutats que ja he visitat que descobrir-ne de noves
“Sempre el deambular, quasi sense rumb, allà on ens portin els colors romans”, amolla Fonalleras (que invoca Paolo Conte i Nanni Moretti, entre d’altres), i em ve al cap aquell article on Pla explica la dificultat d’escriure sobre “el color de Roma”, una obsessió que el perseguia. Per aquests colors de Roma –l’ocre vell de les façanes, el blau nou de les tardes– ens hem venut, quan ha tocat, l’ànima.