28 abr 2022 Massot, la pedra i el jonc

Dimarts, durant el funeral a Montserrat del pare Josep Massot i Muntaner, es va recordar que una de les divises d’aquest gran intel·lectual va ser “fortiter in re, suaviter in modo”. Certament, l’eminent filòleg, historiador i editor era un home de formes amables i cordials amb les quals assolia els seus objectius, marcats per la claredat, la voluntat, el rigor i una tenacitat envejable, blindada contra tota mena de dificultats i obstacles. De fet, aquest lema s’escau perfectament a algú que era com l’encarnació de la pedra i el jonc, dos elements de la natura molt especials. Massot era la pedra que va polint altres pedres, i era el jonc que sembla a punt de trencar-se però és flexible i fort. Per tirar endavant tot el que depenia del seu criteri i de la seva gestió, aquest home de fe i de lletres mallorquí va actuar com a pedra i com a jonc. Les cultures –grans o petites– necessiten persones d’aquesta mena per fer-se robustes.
 
A Massot no li passava res per alt, et podia sorprendre amb la correcció d’una dada que semblava secundària però no ho era. Minuciós i exigent, cap detall quedava fora del seu radar. Gràcies a les reunions del consell de redacció de la revista Serra d’Or , vaig poder gaudir de la intel·ligència i del sentit de l’humor –finíssim– del pare Massot, que amollava sempre, amb elegància, les paraules adequades per centrar un debat o explicar un assumpte que era del seu interès. Els seus silencis, acompanyats amb aquell somriure de curiositat i discreció impertorbable, ens preparaven per a la frase que, més d’una vegada, ens podia deixar fora de joc.
 
Fins a l’últim moment, va prestar atenció­ al dia a dia bulliciós, amb mirada llarga, ment oberta i una gran generositat amb tots els que vam tenir la sort enorme de poder col·laborar-hi. No sé com s’ho feia, però estava al corrent de la vida cultu­ral en totes les seves expressions, des d’un autor conegut només per mi­nories fins al darrer fenomen de la cul­tura de masses; diuen que dormia poc, això­ li permetia esgarrapar hores per a l’es­tudi. Tenia al cap tota la tradició cultural i per això podia comprendre el valor d’allò que és nou o es pretén original.
 Malgrat el temps que va passar als arxius, no podem parlar de Massot com d’un intel·lectual tancat en una torre d’ivori, hem de pensar en un savi que feia activisme cultural d’alt nivell. El seu compromís amb el país el va convertir en una referència del darrer mig segle català, com a responsable de l’editorial més antiga d’Europa i com a director de la revista Serra d’Or i altres capçaleres. Però el seu va ser un activisme cultural sense soroll, sense protagonismes exagerats, sense escarafalls. Ben lluny de la sobreactuació típica del nostre present, Massot estava més enderiat en fer (i ajudar a fer) que en mostrar el que havia fet. Per cert, són moltes les persones que poden donar testimoni de com el suport de Massot va ser important en les seves respectives carreres com a escriptors, historiadors, artistes, etcètera. Repartir joc i apostar sense paternalismes per les noves generacions també formava part del seu talent.
 

Lluny de la sobreactuació, estava més enderiat en fer (i ajudar a fer) que en mostrar el que havia fet

 
Ara que hi ha tants debats (un pèl espasmòdics) sobre el futur de la llengua catalana, la suposada decadència de Barcelona, el desinterès de la classe política per la cultura o les complexes relacions institucionals entre el Principat, València i les Balears, no serà sobrer remarcar que Massot va treballar sempre amb una visió àmplia de la cultura i la llengua que compartim catalans, valencians i mallorquins, amb una normalitat exemplar. I ho va fer des de Montserrat i des de Barcelona, sempre amb els ulls posats­ a Europa. M’agrada consignar això, justament quan celebrem els cent anys del naixement de Joan Fuster, un altre referent sense el qual no podem fer el relat d’una societat que, a em­pentes i rodolons, passa de les coordenades de la resistència a les coordenades desconcertants del món global­.
 
És magnífic que Netflix, HBO i Disney ofereixin les seves pel·lícules en català, com ho és que Rosalía canti en la llengua de Ramon Llull, com ho és que Londres dediqui una setmana a les lletres catalanes, com ho és que la pel·lícula Alcarràs arribi a les pantalles de mig món. Però tinguem present que totes aquestes coses existeixen perquè, abans i sense esperar ni la fama ni la riquesa, persones com Josep Massot i Muntaner –imagineu-lo jove i esperançat durant els difícils anys seixanta– van desbrossar el camí.