03 jul 2014 L’home que no va anar a Ieper
Si això ho hagués fet, per exemple Artur Mas, la major part de la premsa de Madrid l’hauria qualificat de “paleto”, com a mínim. Com que ho va fer Mariano Rajoy, l’assumpte ha quedat en segon terme. El fet és que el cap del Govern espanyol no va ser present a la commemoració oficial del centenari de la Primera Guerra Mundial que va tenir lloc dijous passat a la ciutat flamenca de Ieper, on van aplegar-se la resta de líders de la UE. Mentre els caps dels governs del Vell Continent retien homenatge solemne als morts en aquell conflicte terrible, Rajoy era a Malabo, en una cimera de la Unió Africana, i es feia fotos amb el dictador Obiang.
Per un dia, el ministre García-Margallo no va parlar del procés sobiranista i va representar Espanya a la cerimònia que va tenir lloc on fa un segle tot era un erm de trinxeres i cossos rebentats. Cal dir que Rajoy també va faltar al sopar de feina que els seus col·legues van celebrar aprofitant la jornada de ressons històrics. Per justificar-se, en arribar a Brussel·les per participar a la segona part del Consell Europeu, el líder popular va donar una explicació que passarà a les antologies de la gran diplomàcia: “Aquí no m’he perdut res”.
Els interessos espanyols a Guinea Equatorial -em diuen els experts- expliquen aquesta excursió tan peculiar del gallec lacònic. Equilibrar interessos i valors no és empresa mai fàcil, però representa que els professionals del poder hi estan acostumats. A Madrid, fa uns quants segles que són professionals de l’Estat i, per tant, he de suposar que no es tracta de cap badada. El que hem vist és el resultat d’una aposta institucional perfectament coherent: entre fer-te la foto de l’homenatge als morts de la Gran Guerra i fer-te la foto amb el sàtrapa de l’antiga colònia espanyola, optes per la segona opció i et quedes tan ample. Algú deu haver calculat -suposo- que la marca Espanya no es veuria afectada per aquest menyspreu que, d’altra banda, confirma tots els tòpics sobre uns governants espanyols poc interessats a compartir el més important de la història europea, festival d’Eurovisió al marge. El senyor Espinosa de los Monteros, alt comissionat de Marca Espanya, i tots nosaltres ja podem dormir tranquils.
El mes de març passat, durant la reobertura del Museu Arqueològic Nacional, Rajoy va reivindicar “la memòria comuna” d’Espanya, i va insistir que les instal·lacions renovades acullen una mostra excepcional d’un llegat compartit. Com és que Rajoy no aplica el concepte de “memòria comuna” també a l’espai europeu? Això seria el més normal. Potser no té les idees gaire clares. Recordeu que va ser el mateix Rajoy qui, després de la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, va amollar un missatge sensacional, destinat a catalans i bascos, que va fer època: “Fora d’Espanya i d’Europa no s’és enlloc i s’està condemnat al no-res”. On guarden la lògica els assessors de la Moncloa? Perquè una manera clara de ser fora d’Europa és marginar-se del moment en què els dirigents de la UE posen la mirada en el passat i, amb més o menys sinceritat, reconeixen que qualsevol decisió d’avui no pot oblidar el que va significar el sacrifici de milions de joves. No fer-ho fóra una enorme irresponsabilitat. Sobretot quan hi ha populistes tan ignorants que es pensen que girant l’esquena a l’himne d’Europa trobaran un futur, sense adonar-se que només reobren trinxeres.
Sé que la ciutadania està més pendent -i amb raó- de les xifres de l’atur, de la reforma fiscal de Montoro i dels aforats que dels viatges del primer ministre. Però el periodisme -si no vol participar de la moda populista- ha de posar el focus també en allò que hi ha sota la superfície. L’absència de Rajoy del cementiri de Ieper descobreix involuntàriament alguns mals enquistats d’aquesta dreta que -es vulgui admetre o no- encara té molts deures pendents. El fet que Espanya fos neutral durant la Primera Guerra Mundial tampoc no seria un argument convincent per fer campana quan Europa pretén conjurar les antigues violències.
Sobre la necessitat de conèixer bé el passat, Rajoy va ser molt sincer quan es tramitava l’anomenada llei de la Memòria Històrica. “Aquesta llei -deia llavors el líder popular- que no beneficia gens la gent, a les generacions més joves no els diu res i pot portar al seu record coses que tots volem oblidar, perquè el que volem és mirar cap al futur”. De manera congruent, l’actual Govern espanyol no enganya gens ni mica: considera de segon ordre l’homenatge a les víctimes de la Primera Guerra Mundial i manté -igual que el PSOE abans- el Valle de los Caídos com a gran memorial que perpetua la victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil. El missatge que Espanya adreça d’aquesta manera al món civilitzat és realment peculiar. Per això, quan el PP dóna certes lliçons, no té cap credibilitat.
Amb tot, i més enllà dels fantasmes d’una dreta que té la gràcia de convertir en enemic tothom que gosa discrepar, trobo eloqüent el silenci dels patriotes espanyols davant d’una notícia que no és una anècdota. No entristeix i neguiteja les ments més preclares del periodisme i del pensament de l’Espanya constitucional que Mariano Rajoy no entengui quin és el centre de gravetat d’Europa més enllà de l’euro? Qui és ara el que vaga ben perdut per l’espai sideral?