04 jul 2014 Voluntariat obligatori

Un objectiu lloable amb un mètode que em costa d’entendre: promoure de manera obligatòria i avaluable que els estudiants de 3r i 4t d’ESO facin serveis comunitaris perquè puguin passar dels valors en abstracte a les actituds, a partir de la realitat que tenen més a prop. Ningú no dubta que una educació integral de la persona ha d’incloure aquesta dimensió, que està en mans primerament de les famílies i també d’associacions de tota mena, des de centres d’esplai a clubs esportius, passant per agrupaments escoltes i altres àmbits. Ho tenim clar, però no veig que la millor manera d’arribar-hi sigui convertir-ho en una assignatura més que cal aprovar.

Tinc un gran respecte per la consellera Rigau perquè -com ja he escrit alguna vegada- reuneix un coneixement profund i viscut de l’àrea que gestiona més una mirada política experimentada. Vull dir que al president Mas i al país ja els aniria bé tenir més consellers d’aquest estil. Per això em sobta que el Departament d’Ensenyament posi aquest projecte en marxa. No vull pas esmenar la tasca de pedagogs i psicòlegs, però la meva impressió és que alguna cosa grinyola quan es fa promoció del voluntariat de manera que t’hi has d’apuntar sí o sí. El missatge és confús i desconcertant. Ara que sovintegen els experts que diuen, per exemple, que no hi ha res pitjor per fomentar la lectura que associar-la a una obligació escolar, aquí anem en sentit contrari.

Segons la nota de premsa que ha fet córrer la conselleria, “un 98% dels centres que ja han participat en l’experiència han assegurat que la pràctica del servei comunitari ha millorat l’actitud i els valors dels alumnes”. Si és així, les meves preocupacions no tenen cap sentit i hem de felicitar-nos. Amb tot, i més enllà de les estadístiques, des del punt de vista conceptual continuo trobant força absurd que no es prediqui amb l’exemple. I, per mi, predicar amb l’exemple vol dir posar l’adolescent davant de la responsabilitat de triar si es compromet o no. Sempre a partir de tota la informació possible i acompanyat dels professors, l’individu de 15 o 16 anys hauria d’assumir el risc de fer o no fer aquest pas.

Alguns lectors direu que els nostres fills, a aquestes edats, encara no tenen prou maduresa. Depèn. Els pares d’ara -per activa o per passiva- hem convingut que els adolescents poden imitar els adults en molts camps, com exercir de consumidors totals, connectar-se amb mig món o tenir relacions sexuals. Per què els tractem com nens petits quan es tracta, precisament, de fer-los assumir el paper de ciutadans responsables? Recordeu que hi ha qui planteja consultes en què puguin votar les persones de 16 anys. El voluntariat obligatori no m’agrada gens. Em sembla veure-hi -perdoneu-me- la constatació d’un fracàs social que fa por d’admetre.