05 set 2014 El teu fill contra EI
Un bon amic es demana com reaccionaríem si un dia Europa anés a la guerra contra l’islamisme fanàtic i extremista i un fill nostre volgués allistar-se per combatre. Què faríem els pares? Intentaríem evitar que hi anés o li desitjaríem sort? De fet, el meu amic fa una pregunta més incòmoda i més política que privada: estaríem disposats a posar carn de la nostra carn per defensar les nostres llibertats bàsiques i el nostre model de vida, aquest que té tants defectes però que és el menys dolent que hem inventat? La trampa que ens fem en reflexionar sobre aquestes coses consisteix a oblidar que depenem d’exèrcits professionals, que són presentats sovint com una mena de germanetes de la caritat dedicades principalment a missions humanitàries. El que avui va a la guerra sempre és l’altre, potser un immigrant llatinoamericà que fa de soldat per integrar-se ràpidament en un nou país. Els nostres fills no hi van.
Veig fotos de noies kurdes lluitant contra els assassins cruels de l’Estat Islàmic (EI) i sento una barreja estranya d’admiració infinita i d’inquietud. Elles podrien ser les nostres filles. La cancellera Merkel trenca un gran tabú històric i envia armes a aquest poble assetjat mentre Obama sembla terriblement lent, té por de repetir errors del seu antecessor. Però només amb drons no es pot posar fi al mal radical, recordeu els incomptables morts russos i nord-americans que van contribuir a la derrota de Hitler. Recordeu-los sovint, sobretot quan veieu alguns idiotes que porten banderes feixistes als nostres carrers. O quan els miserables fan servir la paraula nazi per insultar gent pacífica.
Les actuals societats europees -llevat del Regne Unit- no estan preparades per assumir una guerra que representi haver de rebre cada dia centenars de bosses amb cossos de joves morts, encara que siguin professionals que ja saben quin és el tracte. No hi estem gens preparats i per això la UE és un poder tou que toca el violí i recula a la mínima que Putin exerceix com a pinxo de barri. I per això va haver de ser el president Bill Clinton qui ordenés el bombardeig de l’OTAN contra les tropes sèrbies que es dedicaven a la neteja ètnica a Kosovo, una operació contra la qual van bramar alguns falsos pacifistes. Voldríem guerres sense cap baixa, voldríem la victòria sense embrutar-nos i sense posar en risc res d’important.
La guerra contra l’Estat Islàmic topa amb el nostre peculiar llindar de sofriment: no volem haver de rebre ni un jove mort nostre en la lluita contra els fanàtics. Deixarem que les milícies peixmergues donin la cara en solitari contra el gihadisme més destructiu? Ells no tenen altre remei. Brussel·les fa càlculs i jo penso en els meus fills des de la seguretat precària i buida de qui mira els vídeos de decapitacions sense saber què dir.