15 set 2014 Saltar a les fosques
El d’avui podria ser el darrer discurs d’Artur Mas com a president en un debat de política general regit per la pauta autonòmica. Perquè, passi el que passi, després del 9 de novembre, entrarem en una nova fase marcada per una pila d’interrogants i dues úniques certeses: el Govern espanyol no està disposat a permetre cap consulta sobre el futur de Catalunya i la part central i més mobilitzada de la societat catalana no renuncia a votar sobre continuar o no dins d’Espanya. La clau d’aquesta situació és el canvi de mentalitat del bloc socioelectoral moderat i l’arribada a la majoria d’edat d’una nova generació. Una alteració profunda que té com a principal motor el projecte recentralitzador, unitarista i excloent del PP, acceptat, de facto, per un PSOE sense veritable voluntat federal.
La sobrecàrrega de declaracions i rèpliques que es produiran des d’avui i fins al 9-N no ens hauria de confondre: el que compta és el que finalment es faci, no pas les constants especulacions tàctiques o preventives. Per això, em sembla que la base social del sobiranisme fa un cas relatiu dels discursos i espera les decisions. La gran manifestació de la V va enviar tres missatges potents: de cara al món, que Catalunya és un subjecte polític que no es pot silenciar; de cara a Madrid, que Rajoy encara té temps d’actuar com ho fa Londres amb Escòcia; a Mas, Junqueras i la resta, que és l’hora d’anar units i aparcar els interessos partidistes.
Per això, més important que discutir sobre si el Govern Mas posarà o no les urnes el 9-N malgrat que el TC suspengui la consulta és la constatació que qualsevol camí que es prengui davant del bloqueig de Madrid ha de disposar del suport més ampli possible entre les forces que van acordar la data i la consulta. I també que allò que s’acabi fent haurà de ser explicat de manera molt clara i haurà d’anar acompanyat d’un calendari que conjuri la frustració. El recurs a les plebiscitàries no està descartat, però només tindria sentit si va lligat a un compromís de transcendir, en el moment adequat, la legalitat espanyola i assumir (mitjançant un Govern multicolor que tingui majoria parlamentària àmplia) que se saltarà la paret combinant intel·ligència i audàcia, sense sortir als balcons a fer proclames.
Tot això -porti o no l’etiqueta de DUI- obliga a tenir a punt prèviament alguns instruments bàsics, com una Hisenda catalana. Això demana un cert temps, durant el qual els poders espanyols no seran passius. L’absència d’un Cameron a la Moncloa ens mena a aquest escenari de complexitat, en el qual serà inevitable el moment en què la desconnexió simbòlica passi a ser pràctica. “Estem a punt de fer un salt a les fosques”, en encertada descripció de John Adams a Jefferson. Llavors, i només llavors, el problema català deixarà de ser un afer espanyol i passarà a ser europeu.