13 oct 2014 L’unionisme fa figa
El grup Societat Civil Catalana (SCC) no se’n va sortir ahir a l’hora d’omplir la plaça Catalunya de Barcelona, tot i tenir la col·laboració de la majoria de mitjans públics i privats d’Espanya, el suport dels dos grans partits espanyols, i molts recursos, l’origen dels quals -per cert- encara no s’ha explicat. El fracàs de la convocatòria dels unionistes mostra el problema de fons d’aquesta iniciativa. SCC fa dues batalles a la vegada: contra qualsevol consulta i contra la independència. L’absència de grups rellevants que defensin una Catalunya dins d’Espanya però que acceptin la celebració de la consulta posa de manifest que l’unionisme català organitzat no té cap fe en els seus propis arguments i que només es refia del poder condigne de l’Estat. Si tens a favor els tribunals de justícia, els inspectors d’Hisenda i la Guàrdia Civil, no fas cap esforç per dir res de nou. Et limites a presentar el sobiranisme com “una forma de populisme” i esperes que el TC posi en marxa la piconadora i que res no es mogui.
En unes condicions a l’estil britànic, amb un referèndum pactat entre el Govern espanyol i el Govern català, els contraris a la independència no es podrien dedicar només al pensament catastròfic sobre un futur Estat català independent. L’unionisme hauria de posar damunt la taula una idea interessant d’Espanya i hauria d’exhibir un projecte que parlés amb respecte als catalans que ja han desconnectat. Però Rajoy no ha imitat David Cameron i el que hi ha és la simple prohibició i una pila d’amenaces, per la qual cosa SCC i similars acaben fent un paper menor, el de coristes de Llanos de Luna. L’Estat necessitava animadors locals i ara ja els té.
Segons alguns, el sobiranisme destil·la pensament màgic perquè dóna respostes que posen l’accent en previsions positives. Em fa molta gràcia que això ho digui gent que, quan portava els cabells llargs i fumava herba, creia en la dictadura del proletariat o en la comuna universal. La memòria és feble. No diré pas que tot el que explica el sobiranisme sigui perfecte i inqüestionable, però, al costat de les no-propostes de l’unionisme (i del federalisme inexistent o de les vies extraviades), el discurs de la independència sorgeix d’un esforç gens menyspreable per construir una democràcia més avançada, més justa i més propera als interessos generals. Pensament màgic és negar la gravetat d’un problema mentre s’invoca el nom de Salvador Espriu en va, com si encara visquéssim a l’any 1977.
L’unionisme català prefabricat no se’n surt. Ni el 12 d’octubre ni el 6 de desembre, ni amb referències a una hispanitat rància ni quan aixeca la bandera del patriotisme constitucional. Un mur de contenció improvisat no serà mai una proposta estimulant i creïble. Ara: això no vol dir que la independència tingui avui assegurat el 51% a les urnes. Fóra bo que alguns hi pensessin.