20 oct 2014 Malentesos sobiranistes

Que hi hagi intensitat d’esdeveniments permet pensar que la història s’accelera -alerta, senyor Rajoy-, però fóra d’una gran ingenuïtat creure que un procés com el sobiranista es desplega només en línia recta. L’acte multitudinari que ahir van organitzar l’ANC i Òmnium a la plaça Catalunya va servir per a tres coses: dir que la consulta alternativa del 9-N és una oportunitat que cal aprofitar bé; dir que les eleccions plebiscitàries s’han de fer molt aviat, i callar sobre l’assumpte pelut d’una eventual llista àmplia sobiranista, que uns volen i altres no. Els discursos de les dues oradores principals van tenir la virtut de l’equilibri mil·limètric per acontentar tothom una mica. La triangulació partits-entitats-gent mobilitzada és més complicada que no sembla, perquè els interessos són diversos. I perquè està travessada per un combat d’hegemonies que ve de molt lluny. Un combat que l’horitzó d’independència no atura però desplaça a un (aparent) segon terme. Amb tot, i procurant superar l’anècdota, detecto ara tres malentesos en el camp sobiranista, la repercussió política dels quals no em sembla menor.

Primer malentès: complexitat no és ambigüitat. El procés ha acabat amb l’ambigüitat de CiU, fins i tot amb la de la Unió de Duran (però no amb la d’ICV) i ha clarificat les posicions dels socialistes, fins a partir-los. La proposta d’una Catalunya independent ha enterrat el paradigma autonòmic de l’ambigüitat. Però aquesta novetat no es pot confondre amb la superació de la complexitat, extrem que a vegades no s’ha subratllat prou. L’ANC i Òmnium tenen per bandera la fi de les ambigüitats mentre el Govern no pot fer abstracció de la complexitat que informa aquesta aposta. Els partits es mouen en un estret passadís entre una i altra.

Segon malentès: una declaració unilateral d’independència -sortida que ha generat el Govern espanyol en la mesura que refusa imitar el Govern britànic- és una eina que forma part del full de ruta dels partits i de les entitats, i estarà en el centre de totes les eventuals negociacions de cara als propers comicis. La DUI ha passat de ser un concepte tècnic a formar part del llenguatge habitual de la part de societat que tira del carro de la desconnexió. Però cal explicar bé que una DUI no és un botó automàtic, sinó una porta que dóna pas a una etapa de ruptura i que, per tant, implica assumir més complexitat i desmuntar a fons les desconfiances, que ara ho intoxiquen tot. Com diu Carles Viver Pi-Sunyer: “Si va bé, això serà llarg”.

Tercer malentès: el que mou la política és el principi de necessitat i no el de comoditat. Els partits favorables a la independència tenen una necessitat coincident, per damunt dels respectius càlculs electorals: no fallar les expectatives de la gent que fa de motor del gran canvi. Que la tàctica no rebenti el sentit de responsabilitat.