27 oct 2014 Impugnar o morir
Tots vam comprar, al seu dia, una frase atribuïda a Mariano Rajoy sobre la primera part del procés sobiranista que resumia la seva actitud davant la revolta democràtica que va anar agafant cos a partir de la Diada del 2012: “Si em moc, em maten”. Això significava que el president del Govern espanyol no estava disposat a oferir cap alternativa “moderada” per desactivar el creixent independentisme, cosa que posava nerviosos els partidaris de la tercera via i que era observada amb desconfiança pels sectors més durs de la dreta, llegiu-hi la FAES i altres entorns partidaris de la mà dura. Tothom va entendre que els que tenien ganes de “matar” Rajoy eren aquells que volien una Moncloa més bel·ligerant contra l’amenaça secessionista. Rajoy -es deia- feia cas dels informes de l’equip de la vicepresidenta i basava la seva resposta en una premissa arriscada però interessant: més aviat que tard, el front sobiranista es trencarà des de dins, Mas caurà i Madrid només haurà de recollir el fruit del desencís.
L’acord sobre la data i la pregunta de la consulta va sorprendre l’estat major de Soraya i va descol·locar Rajoy, que quedava afeblit davant dels falcons del PP i la dreta mediàtica. Semblava que el bloc del dret a decidir havia aconseguit conjurar els pitjors averanys. A partir de llavors, a la Moncloa van decidir ser més actius i més intensos en la batalla. No es podia badar.
El darrer moviment del president Mas, saltant per sobre de la suspensió del TC i oferint una nova consulta del 9-N com a exercici de participació ciutadana, va tornar a descol·locar Rajoy. Madrid -igual que les direccions d’ERC i d’ICV- donava per fet que el líder de CiU no es voldria estavellar contra les roques del legalisme i es limitaria -compungit- a convocar eleccions, la qual cosa el desacreditaria davant de la parròquia sobiranista. Les coses, però, han anat de manera molt diferent. Mas ha tornat a concretar la seva ruptura escalonada, que és la desconnexió d’Espanya feta amb una suma de jugades que aportin legitimitat i raó a la causa catalana. La parròquia estelada, en general, ha valorat positivament el cop de volant de Mas. Qui ha entès millor la sortida ha estat la CUP, amb prou distància per adonar-se que -malgrat les discrepàncies a CiU- no té cap sentit desconfiar de les conviccions de Mas a hores d’ara. Algú que no sigui ximplet o sectari es pot pensar que el president té un pla ocult per tornar a la via autonomista? Això sí que fóra el suïcidi de Mas.
Un amic amb contactes d’alt nivell a Madrid m’assegura que Rajoy no tindrà cap més remei que impugnar el nou 9-N davant el TC perquè “si ara no es mou, el mataran”. No pot anar a les eleccions com el líder golejat i humiliat per Mas i el sobiranisme, i menys quan la pèrdua de la majoria absoluta està cantada. El gallec és presoner, més que mai, de qui el va fer successor a dit.