30 oct 2014 Del gris al negre?

Els que tenim una certa edat i una certa memòria sabem que la corrupció no és una novetat a Espanya. Recordeu que un dels crits de guerra que va fer servir Aznar per treure del poder González era “paro, despilfarro y corrupción”. Parlo de quan diversos dirigents del PSOE, refiats que les majories continuades que donaven les urnes serien eternes, van fer servir les palanques de l’administració i els passadissos oficials per finançar la seva organització de manera irregular i per enriquir-se personalment. Un dels pioners va ser el germà d’Alfonso Guerra.

El Partit Popular, que va presentar-se com una alternativa impol·luta l’any 1996, ha acabat igual o pitjor que el seu principal adversari. A Catalunya, els molts anys al poder de CDC, Unió i PSC també han generat casos en què es barregen el tripijoc individual, les trames de finançament partidista, el tràfic d’influències i una visió depredadora i feudal del joc electoral. El franquisme era un règim corrupte, com tota dictadura, i la democràcia ha engendrat una nova corrupció que, en aquests moments, ha encès les alarmes.

Per què ara estem més indignats amb els corruptes i els corruptors que fa deu o vint anys? Per què ara som més sensibles als casos en què polítics, alts funcionaris i empresaris saquegen els circuits institucionals? Per què avui diem que la corrupció és insuportable? No em convenç com a resposta principal la que fem servir habitualment, que es basa en la creença que la forta crisi econòmica ha fet variar el nostre llindar moral. Si adoptem com a causa fonamental això, hauríem de concloure que, en realitat, el motor de la nostra repulsa no és tant una renovada consciència democràtica o un noble esperit regenerador sinó alguna cosa més pròxima al ressentiment i a l’odi envers uns sectors que ens han ensarronat i han aconseguit xuclar la sang del sistema. En algunes crítiques irades al corrupte de torn s’endevina una forma d’enveja atàvica, més que no pas la bandera de la virtut republicana que posa l’interès general per sobre de tot. El corrupte anima les ràbies populars però també engendra sentiments inquietants d’admiració, que connecten amb les zones més fosques de la nostra tradició i cultura polítiques. Algunes aparicions darreres de Miguel Blesa o de Rodrigo Rato, per exemple, estan emmarcades en la narrativa del triomfador més que en la teatralitat humil del penedit que tem el refús social. Per no parlar de Fèlix Millet, impàvida figura del pessebre. Cal observar els gestos, cal analitzar les frases.

El professor Jorge F. Malem Seña, expert en corrupció, cita en un dels seus llibres una classificació proposada per Arnold Heidenheimer a partir de la percepció que tenen d’aquests casos les elits i l’opinió pública de cada país. Segons aquest autor, podem parlar de corrupció negra, grisa i blanca. En la corrupció blanca, la tolerància envers certs casos de la majoria de les elits i de l’opinió pública és alta i, per tant, creix també el clima d’impunitat. En la corrupció grisa, la societat manté posicions ambigües, tot i que hi pot haver sectors informats que demanin més mà dura, però tenen un incidència limitada; en general i fins avui, Espanya i Catalunya han participat en aquesta grisor tan llefiscosa. Finalment, en la corrupció negra, hi ha un fort consens entre les elits i l’opinió pública a l’hora de perseguir i castigar de manera severa els comportaments que rebenten la credibilitat de les institucions. Avui som davant d’una etapa de transició (a Espanya i a Catalunya) de la corrupció grisa a la corrupció negra? Serà irreversible aquest canvi de percepció social dels corruptes i dels corruptors? Fins a quin punt tot el que ara vivim transforma la mentalitat de la ciutadania respecte de conceptes com responsabilitat, deure o veritat? No tinc resposta, només sóc capaç d’esmentar el que Malem Seña escriu a propòsit del regne pervers de la impunitat: “El que compleix amb les lleis perd sempre”, la qual cosa provoca desafecció i la sensació que aquells que no hi suquen són ximplets. “La democràcia defalleix”, conclou aquest estudiós.

Tothom coincideix a mostrar el festival de la corrupció com la gran porta d’entrada dels vells i nous populismes. Certament, hi ha una relació directa entre la fractura de credibilitat que provoca el saqueig des de dalt i l’emergència de venedors de miracles polítics. Amb tot, ens cal filar més prim, ens hi obliga la gravetat del que ens envolta. La pista d’aterratge dels partits que ens volen salvar apareix quan es constata que no hi ha respostes convincents per part dels líders que han de donar la cara. Per entendre’ns: si Mariano Rajoy pensa que n’hi ha prou amb demanar perdó per la corrupció des del Senat, és que té assessors que no es mereixen el sou que cobren. El ritual del perdó no soluciona res en el món civil si no va acompanyat de mesures dràstiques que acreditin els discursos, sempre tardans.

Arran del cas Pujol, he escrit diversos cops que Convergència havia de procedir a fer dissabte, amb coratge, per eliminar amb decisió les ombres que tapen el projecte d’aquest partit, que té uns votants i unes bases que es mereixen més claror. Això val per a qualsevol formació que hagi de fer front a situacions irregulars, il·legals o clarament delictives. No hi ha cap altre camí.