31 oct 2014 Partit de la vergonya

Tant parlar de nazis i, al final, hi ha qui convida al Parlament de Catalunya un individu que saluda a l’estil dels seguidors de Hitler i de Franco. Si la cosa no fes pena i fàstic, faria riure. Perquè és sabut que els que fan aquesta mena de gestos són enemics de la democràcia i tenen una ideologia destructiva basada en la violència i la tirania. Tant titllar de nazis les persones que volen votar pacíficament i, al final, resulta que és un convidat i amic del PP qui embruta una sessió de la Cambra catalana amb les maneres tètriques dels que enyoren el règim que s’acaba el 1975. Tot això va passar el mateix dia que l’Ajuntament de Barcelona va concedir la Medalla d’Or al Mèrit Cívic a Neus Català, única supervivent catalana en vida del camp nazi de Ravensbrück, una coincidència afortunada que permet recordar d’on venim i on no volem tornar.

Mai no m’he apuntat al linxament del PP per sistema i he afirmat moltes vegades que no es pot negar el caràcter democràtic d’aquest partit, encara que tingui arrels en la dreta franquista. Sense l’evolució més o menys sincera d’alguns sectors, la guerra civil s’hauria repetit. Conec gent del PP i és absurd considerar que tots els seus membres són uns fatxes repatanis. Ara, dit això, és innegable que, massa sovint, diversos dirigents, quadres i militants populars diuen i fan coses que no tenen res a veure amb les dretes democràtiques europees i que són més pròpies de formacions ultres, com el Front Nacional francès. Els populars catalans no són cap excepció i ells també -com es va veure dimecres- tenen amistats perilloses i permeten que, al seu voltant, es desenvolupin fenòmens que serien un escàndol en les democràcies que més admirem.

Quan escric aquestes ratlles, Alicia Sánchez-Camacho encara no ha condemnat el comportament dels convidats pel seu partit al Parlament. Això la converteix en la líder del partit de la vergonya, o de la poca vergonya, per ser exactes. Perquè és vergonyós que hagi despatxat l’incident amb la següent frase: “Cadascú és responsable dels seus actes”. Qui va convidar el paio que va fer salutacions feixistes? Una diputada del PP. El drama dels populars catalans és que, per aixecar la bandera unionista, ho aprofiten tot, també aquells que enyoren els temps d'”una, grande y libre”. El drama de l’unionisme és que sempre acaba al costat de personatges dignes del Nodo. Suposo que els necessiten per omplir les manifestacions i concentracions del que anomenen “majoria silenciosa”. Per això no els poden renyar públicament.

Sánchez-Camacho hauria de saber que només hi ha una cosa que fractura de debò les societats obertes, i és la complicitat amb aquells que voldrien resoldre tots els conflictes muntant un nou alzamiento i omplint els cementiris i les presons d’adversaris polítics.