27 nov 2014 Els no convençuts i la llista

Guanyar o perdre, aquesta és la qüestió. Artur Mas ha proposat una llista unitària, transversal i plural del sobiranisme, amb forta presència de la societat civil, professionals i experts. Políticament, la llista en qüestió hauria d’agrupar la màxima quantitat de sensibilitats possibles entre els partidaris de la independència: convergents, democristians sobiranistes, republicans, socialistes sobiranistes, ecosocialistes sobiranistes i, si fos possible, també la CUP. Una candidatura d’aquesta mena pretén -com va subratllar el president- aconseguir una majoria absoluta clara que substitueixi una victòria incontestable del sí en un referèndum oficial que el Govern espanyol ha impedit de totes les maneres.

De cara als ja convençuts, l’opció de la llista unitària és la preferida i és la que més mobilitza. Per dir això em refio més del nas i de l’observació del carrer que de certes enquestes, perquè ara som en un escenari inèdit i tan particular que no és possible fer comparacions demoscòpiques fiables amb el passat ni projeccions afinades a partir de les dades dels comicis normals. A més, una cosa és una llista com la que dibuixa Mas i una altra una simple coalició entre CiU i ERC, que és allò sobre el que s’ha preguntat en alguns sondeigs. La llista unitària és un actor polític tan excepcional que, de fet, generaria dinàmiques, sinergies i oportunitats que ara no es poden ni considerar en tota la seva amplitud. En aquest sentit, la franja d’electors que deixarien de votar la llista unitària perquè no accepten la figura de Mas o de Junqueras (o detesten CiU o ERC) està sobrevalorada per alguns teòrics i assessors favorables a les llistes separades, que pensen més com a militants que com a votants. Sóc del parer que el segment de refús no seria rellevant en comparació als vots nous que captaria la llista unitària per tres efectes combinats: la novetat, la superació del marc partidista i l’atractiu del cavall (suposadament) guanyador. La potència de l’invent és enorme. Hilari Raguer, historiador de prestigi i home savi, em recorda el que en pensava Francesc Cambó: quan es concerta una coalició electoral, els vots no se sumen mai; si la coalició és raonable, es multipliquen i, si no ho és, es divideixen. En aquest cas, la coalició és més que raonable i, per tant, tindria un impacte multiplicador.

Un dels grans avantatges de la llista única, que Mas no va esmentar però que batega rere la seva proposta, és que, per si sola, desmentiria els pronòstics del Madrid oficial i del camp d’opinió espanyolista, que sempre han esperat que les baralles del bloc sobiranista fessin descarrilar el procés. La cara d’astorament i les paraules nervioses d’alguns opinadors defensors de l’statu quo davant la possibilitat d’aquesta plataforma indiquen que aquest artefacte és el més temut. Saben que la llista unitària podria reblar el clau de l’èxit narratiu del sobiranisme davant dels partits unionistes, que -com és lògic- voldrien que la campanya no tingués el caràcter excepcional que exigeix decidir si marxem o no d’Espanya. La llista unitària permetria subratllar que hi ha un projecte nou per a Catalunya mentre PP, C’s i PSC -separats i malavinguts- no ofereixen res més que acceptar un marc deteriorat que va contra els interessos de tota una societat.

Dit això, el més suggeridor d’una eventual llista unitària és la seva potencial relació amb la captació de no convençuts, indecisos i votants del sí-no en la consulta del 9-N. Aquesta és la tasca urgent del sobiranisme. Estic segur que Mas i Junqueras també tenen molt en compte els catalans que avui estan lluny del sobiranisme (sense ser-hi hostils) i que han d’ajudar a conformar una majoria electoral clara. Parlo dels més de 300.000 vots que el projecte independentista encara ha de sumar si vol assegurar un 51% per saltar la paret en un referèndum oficial. El diàleg entre els dos líders sobre la llista unitària ha de considerar amb atenció aquest aspecte, sense prejudicis i sense plantilles obsoletes que formen part del decorat autonomista.

Què podria ser més atractiu per als no convençuts, una llista unitària o unes llistes separades? Alguns mantenen que les llistes sobiranistes separades podrien pescar amb més eficàcia en aquest segment, perquè explotarien els debats dreta-esquerra, molt presents en un moment de crisi econòmica i, sobretot, quan l’ombra de Podem fa molt de respecte, potser més del que caldria. És una teoria plausible. Però aquest enfocament oblida que una part important de votants allunyats avui del sobiranisme no ho són perquè hagin llegit els llibres de Solé-Tura sobre el catalanisme com a moviment burgès i desconeguin, en canvi, les obres de Termes i Fontana que desmenteixen la visió simplista de l’anterior. L’element dominant entre els votants no convençuts és el factor incertesa i el sentiment d’inquietud. A diferència dels que volen mantenir Catalunya dins d’Espanya, els indecisos podrien abraçar el projecte sobiranista si s’explica de manera enraonada, sense estridències i, sobretot, si es presenta com un camí compartit i construït per gent diferent. Una llista unitària -amb molts accents socials i territorials- podria portar el missatge d’un país nou a llocs on els partits del sí no arriben mai.