01 des 2014 La gent d’ordre

Vaig tenir l’oportunitat, fa temps, de parlar directament amb Mariano Rajoy, en el transcurs d’un dinar organitzat per La Vanguardia amb el líder del PP on ens vam aplegar uns quants columnistes de la casa. Recordo que la majoria d’intervencions adreçades al gallec tenien una tesi semblant: el Madrid oficial no escolta prou el que vol Catalunya. La trobada era anterior al 2012 i quan els populars encara estaven a l’oposició. En aquell moment, es parlava de malestar i desafecció i gairebé gens de la possibilitat de la independència. Rajoy va mostrar-se correcte i cordial, però no va donar senyals de prendre’s seriosament els auguris que una part dels presents vam expressar. Vaig trobar rellevant que, sobre assumptes molt delicats de la societat catalana, tingués un coneixement aparentment superficial i tòpic. També em va fer la impressió que no estava acostumat a escoltar diagnòstics sobre Catalunya diferents dels que obtenia quan es reunia amb entorns partidaris o amb elits amb ganes de quedar bé.

Ara hi penso, en aquell dinar. Quan observo que Rajoy arriba a Catalunya i combina l’atac frontal a Mas amb l’anunci que complirà les obligacions econòmiques del Govern espanyol amb la Generalitat, com si això fos un gran favor i no una decisió destinada a evitar més problemes al conjunt d’Espanya, com si els catalans no aportéssim més a la caixa comuna del que rebem per part de l’Administració central. Com si aquesta falsa generositat no subratllés encara més la dependència i el greuge. Té una explicació: malgrat que el 9-N ha descol·locat Rajoy i ha excitat els ànims dels que volen aplicar la mà dura al territori rebel, a la Moncloa confien encara que la revolta catalana serà víctima del partidisme i de la manca de vots per consolidar la ruptura. El Mas independentista tranquil ha trencat totes les previsions (per això els propagandistes de la submissió el titllen de “cabdill” i de coses pitjors), però Rajoy no adopta l’esquema britànic. PP i PSOE volen el mateix resultat que a Escòcia però sense passar per cap referèndum.

Rajoy deu pensar -com alguns politòlegs i columnistes que pontifiquen sobre Catalunya des de la distància- que la família de l’empresari d’ordre que vaig conèixer divendres en un restaurant de Barcelona no existeix. Però asseguro que no m’invento res: pare, mare i quatre filles són independentistes convençuts i aplaudeixen el pla proposat recentment per Mas. Coincideixen en els mateixos llocs i ambients que, per exemple, la família de Juan Rosell, el president de la CEOE, però ells ja han desconnectat d’Espanya i són més durs parlant del PP i de Sánchez-Camacho que qualsevol militant de la CUP. Li pregunto a la mare si té por de futurs boicots que afectin el seu negoci; mentre somriu, m’assegura que ja fa molt de temps que paguen car el fet de ser una empresa catalana i no voler amagar-ho.