04 des 2014 Era una mentida

Els fets. Fa un quart de segle, va caure el mur de Berlín. Acabo d’escriure una gran inexactitud. No va caure res: la gent va saltar el mur, els policies que vigilaven no van disparar i els polítics que governaven no van saber què fer. Amb aquella notícia es va posar punt i final a moltes coses: a la guerra freda, a la divisió d’Europa i també al projecte d’implantar societats comunistes al primer món. Aquell llunyà 1989 va ser molt important: passaven coses que ningú no havia predit i passaven a gran velocitat. Fins aquell moment, el món semblava inexorablement congelat en el disseny que havien fet els líders que havien sorgit de la Segona Guerra Mundial. Per buscar una història suposadament nova havies d’anar a l’Iran de la revolució xiïta o a la Nicaragua sandinista. Alguns ho van fer. De cop i volta, els alemanys de l’RDA apareixien als nostres televisors com marcians que buscaven un altre planeta.

El dissident txec Václav Havel -perseguit, torturat i empresonat pel règim comunista- va rebre aquell any el premi de la Pau dels llibreters de l’RFA, però no va poder assistir a la cerimònia celebrada a Frankfurt perquè tenia prohibit sortir del seu país. El discurs d’homenatge a l’escriptor i lluitador per la democràcia el va fer el seu amic francès André Glucksmann, que no s’enganyava sobre les febleses de la societat capitalista però aixecava acta del motiu que movia moltes persones a escapar del paradís de l’home nou: “Si vénen cap a nosaltres, és en certa manera a reculons: ja no ens idealitzen, ens admiren poc encara que ens envegin molt, bàsicament són empesos per una repulsió”. Segons Glucksmann, els que escapaven dels països comunistes “refusen la lenta asfíxia d’una vida en la mentida”. Avui, la mentida cínica en les nostres societats és profundament totalitària, encara que es vesteixi de liberalisme virtuós. La mentida esclafa l’esperança i, sobretot, boicoteja el debat sobre allò que volem i allò que necessitem.

Les idees. El final de la guerra freda ens hauria d’haver fet més savis però només ens va fer més llestos. Gràcies a l’anticomunisme primari va perdurar el comunisme estètic d’una part de les elits nostrades que, presoneres de la moral de geometria variable, podien denunciar els crims de les dictadures llatinoamericanes de dreta i callar davant els crims de les dictadures europees i asiàtiques d’esquerra. A Catalunya, el pujolisme va renunciar al combat de les idees perquè va prioritzar la construcció nacional i perquè Pujol admirava el compromís històric de la democràcia cristiana italiana i el PCI. Allò ha desaparegut, però l’aire de l’època perdura en certs racons. A l’amic Jordi Amat no li agrada que les idees de Solé Tura rebin garrotades avui, la qual cosa és paradoxal considerant les poques que hem vist i el pes asfixiant, en canvi, de certes interpretacions. A l’altra cara de la moneda, el tàndem eixerit que avui dirigeix ICV no té res a veure amb la millor cultura del PSUC, la que tenia sentit d’Estat i era capaç d’aplaudir -per exemple- un burgès quan planta cara a la seva classe en defensa dels interessos generals.

Vam créixer envoltats dels missatges que els nostres mestres compraven a l’altra banda del mur, llaminadures de l’esperit. Després, però, no es va reconèixer l’estafa que anava lligada a les doctrines que enaltien el socialisme real des d’una terrassa de Cadaqués. El curs 1986-87, el professor Cruz encara dedicava la major part de les seves classes a les obres de Lenin; avui, en canvi, ensenya Hannah Arendt, actitud que modestament aplaudeixo, tot i ser jo un sobiranista incapaç de superar -sembla ser- el pensament màgic. La superioritat moral que encara senyoreja certs entorns locals prové, en part, del fet de no haver registrat la caiguda del mur de Berlín ni res que pugui destorbar la bona i neta consciència. Ara, aquesta superioritat moral colonitza els plans d’aquells que en altres temps van ser titllats de fills del pujolisme pels qui donaven carnets d’esquerranisme des de Sarrià.

Els líders. Vaig admirar i encara admiro Havel. Era un campió moral que va acceptar aterrar en política i, per tant, esdevenir impopular. Era un lluitador elegant que va posar en pràctica un anticomunisme progre que no podia ser reduït a la caricatura del Miami anticastrista i altres cromos. Havel era massa gran perquè el poguessin digerir les escoles d’estiu del gauchisme professional, tenia dèries poc estimades aquí, com ser partidari de l’OTAN, fet que només indicava que ell sabia història i que no es fiava de les paraules de segons qui. Sobre el sentit de les paraules en un context totalitari va escriure això, per ser llegit en l’acte de Frankfurt que he esmentat abans: “No sé què passa en altres llocs, però al meu país aquesta paraula -és a dir, la paraula socialisme- ha esdevingut una porra amb la qual, durant tot el sant dia, uns quants buròcrates nou-rics que no creuen en res no paren de pegar els seus compatriotes liberals, anomenant-los ‘enemics del socialisme’ i ‘forces antisocialistes’. Efectivament: al meu país aquesta paraula no és res més que una fórmula pronunciada a la bona de Déu que val més evitar si no vols convertir-te en sospitós”. El mur no va caure, va ser la gent que va deixar d’obeir la mentida.