02 mar 2015 Preveure és inútil
Els historiadors, a vegades, projecten sobre l’actualitat l’efecte enganyós del pla perfectament escrit que acaba parint una nova època. Mai, en cap lloc, les accions polítiques responen de manera exacta i mecànica a dissenys elaborats per experts i savis. La vida sempre s’imposa, finalment, bruta i desmanegada, capriciosa. Els narradors de la història oficial de la transició espanyola han tingut no poques vegades la temptació d’explicar-nos aquells anys com la plasmació exacta d’un guió brillant escrit per homes de ment preclara i interpretat per figures nobles i exemplars. Santa literatura infantil! La mania ha estat tan persistent que això colonitza la nostra imaginació sobre el present, fins al punt que l’anomenada transició catalana peca d’un excés de fullderutisme, si se’m permet el neologisme. El full de ruta del procés ha esdevingut un objecte digne de ser cercat per l’admirat aventurer Indiana Jones.
Siguem adults. Per molts fulls de ruta que s’escriguin i es pactin, el desenllaç del conflicte entre una part central de la societat catalana i els poders de l’Estat no el sap ningú. Édouard Balladur, que fou primer ministre de França entre 1993 i 1995, té escrit que “el polític intenta preveure-ho tot, però és inútil. L’esdeveniment inesperat, dissortat o reeixit, sorprèn tant aquell que perjudica com aquell que afavoreix”. Ens ho diu un home que ho va viure en pròpia carn. Des d’ara fins el 27 de setembre han de passar moltes coses: algunes seran sorpreses prefabricades i d’altres sorpreses naturals. Unes i altres enfortiran uns actors polítics mentre d’altres en resultaran afeblits. Anar fort o feble a la cita de les urnes serà la clau. El pronòstic del Govern espanyol és que les febleses internes del sobiranisme (més l’acció enèrgica d’organismes, partits i mitjans contraris a la secessió) impediran que el futur Parlament català tingui una majoria favorable a la independència. Ni més ni menys. La resta ja forma part d’una altra pel·lícula.
El Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial han fet el que se sabia que farien. Res de nou. Mentre, el Consell de Garanties Estatutàries ha posat en evidència que la rereguarda institucional del sobiranisme és un lloc incert on et pots agafar els dits, la qual cosa desmenteix la tesi unionista del control absolut que tindrien Mas i els seus aliats sobre les institucions autonòmiques. Res de res. L’asimetria és tan gran que fa riure haver-la de dir. Qui té el poder? Qui té la força i la capacitat de punició? Qui té recursos infinits? A una banda, professionals de la unitat sagrada. A l’altra, aficionats de la secessió pacífica. Recordeu que un dels reptes de la consulta del 9-N era impedir, sobretot, que tot el pes de la llei caigués sobre el funcionariat català. Es pot fer una revolta democràtica sense riscos repartits?