19 mar 2015 Un moment fundacional

Demà farà 35 anys de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la guerra. Un cop superat el pròleg de la Generalitat provisional presidida per Josep Tarradellas, la ciutadania va triar aquells que havien de construir i conduir l’autogovern d’acord amb l’Estatut d’Autonomia que s’havia aprovat el 1979 en referèndum.

Primer. El més veterans recorden que, les setmanes anteriors al dia dels comicis, s’explicava la següent facècia: “A Catalunya hi ha dos homes que no dormen, l’un per si li toca governar i l’altre per si no pot fer-ho; el primer és Joan Reventós i el segon és Jordi Pujol”. El candidat socialista era presentat com “el president de tots” i el nacionalista com “l’home per aixecar Catalunya, no per dividir-la”. El tercer de la pel·lícula era Josep Benet, que encapçalava, com a independent, la llista del PSUC, el gran partit de la clandestinitat. Els tres candidats provenien del mateix magma de la resistència antifranquista, demòcrata, catalanista i catòlica. Contra tot pronòstic, va guanyar Pujol, a qui diversos mitjans descrivien com “el banquer”. L’home que havia invocat Sant Pancraç (“doneu-nos salut i feina”) per atreure les classes mitjanes va oferir un pacte de govern als socialistes, però Reventós -que havia vist com els seus havien irromput amb força als ajuntaments- no el va acceptar. Aquella decisió va marcar el camp de joc de la política catalana per moltes dècades.

Segon. Pujol va ser investit president gràcies als vots d’ERC i de Centristes de Catalunya-UCD, la formació del president Suárez. A canvi, el republicà Heribert Barrera va tenir la presidència de la Cambra. El líder convergent era el mal menor per a les elits que tenien relació amb els grans interessos però sabien que la dreta pura i dura (massa lligada al règim anterior) tenia un sostre baix a Catalunya. Solidaritat Catalana -que era l’equívoc nom de  ressonàncies catalanistes que van fer servir els antecessors del PP- no va aconseguir cap escó, com tampoc en va obtenir cap la candidatura Nacionalistes d’Esquerra, que plantejava la independència i portava una llista plena de famosos del món cultural. Foment del Treball va jugar fort per intentar frenar els vots a “les opcions marxistes o marxistitzants”. Molts anuncis i molts diners. No era cap secret que certs sectors no volien que es repetís l’èxit que socialistes i comunistes havien tingut a les primeres generals del 1977 i a les municipals del 1979. La guerra freda havia de trigar molt a acabar-se, l’ascens al poder de Thatcher animava els socis locals de Fraga i encara faltaven més de dos anys perquè la victòria de González demostrés que la socialdemocràcia no era el papu.

Tercer. Unes setmanes abans del 20 de març, el setmanari L’hora de Catalunya, proper als socialistes, especulava sobre pactes i remarcava que el PSUC “propugna la formula tarradellista de govern d’unitat, si bé tampoc no es tanca a d’altres fórmules com un pacte tripartit PSC-CiU-PSUC” i afegia que “la fórmula PSC-PSUC és descartada tant pel PSC com pel mateix PSUC”. Els socialistes estaven convençuts que guanyarien i no haurien de pactar amb ningú. Si Josep Pallach no hagués mort el gener del 1977, potser el mapa de partits de Catalunya hauria resultat diferent. Pallach era de la generació més jove que havia fet la guerra mentre Pujol era de la següent, la que s’havia trobat amb la desfeta. Haurien estat competidors o socis? S’adreçaven al mateix públic, miraven d’articular el mateix espai i ambdós tenien en contra el món de la intelligentsia.

Quart. Sempre llegim el passat amb les ulleres del present, per això ara la temptació més gran és fer veure que, quan estrenàvem el Parlament, ja sabíem, d’alguna manera, tot el que passaria després. Però ningú no sabia res. Ni els que van viure la transició amb més intensitat. A la llum de les compareixences a la comissió d’investigació que s’ha creat arran del cas Pujol, torno a pensar en aquella mestra meva de l’EGB que, tot i ser militant del PSUC, va dir públicament a classe, davant de les criatures atònites que nosaltres érem, que “si hi ha un home avui preparat per ser president és en  Pujol”. La meva mestra va traspassar ja fa uns anys, s’ha estalviat de contemplar l’espectacle de la Cambra catalana fent veure què vol saber la veritat quan, en realitat, tot és un assaig de judici a una època mitjançant el psicodrama familiar. Les màscares d’alguns fills cauen mentre s’ofereix venjança com catarsi. Els antipujolistes són zombis reanimats pel guinyol del primogènit, la mare i la resta. La fatxenderia i els silencis dels Pujol esdevenen així escopinades contra una obra de govern. I vells caníbals sense dents mosseguen el fantasma del patriarca com qui vol tenir una segona joventut. D’aquí a trenta anys, ens adonarem que, com a poble, estem fent l’imbècil i que hauríem d’haver fet com els francesos, que tenen sentit d’Estat: deixar que els tribunals dictin sentència abans d’obrir les fosses sèptiques de la transició a Catalunya. Com diu un amic basc, els catalans som tan peculiars que fem el que no farà ningú més a tot Espanya. Us imagineu González, Aznar, Zapatero o Rajoy -per no dir testes més altes- en una comissió semblant? No ho veureu pas, ni que governés el sector més indòcil de Podem.