26 nov 2015 Per a la jove senyora Pérez
Heu d’imaginar un solar gran. I també heu d’imaginar un edifici molt ben construït –que ocupa l’esmentat terreny– però afectat d’una aluminosi severa, més present en uns pisos que en d’altres. I, finalment, heu d’imaginar què us seria més rendible: fer una reforma o abordar la demolició per construir de bell nou. Exactament això és el que –suposo- pensen des de fa temps molts dirigents, quadres territorials i militants de Convergència Democràtica, el partit principal del nacionalisme català des del 1980. Reformar o enderrocar tot l’immoble? Des de l’actual direcció, sembla que volen la via del mig, pretenen una mena de dissolució i la contraposen a una eventual refundació. Dissoldre: no sé què vol dir, en aquest cas.
La marca CiU estava gastada, la marca CDC també ho està. Però no és un problema de marques. Des del dia en què Jordi Pujol va confessar l’herència amagada del seu pare, els convergents van haver d’acceptar que seria impossible redecorar la casa, com diuen els dels mobles suecs. Els casos de real o presumpta corrupció han erosionat aquesta formació com han tocat altres partits de govern, cas del PP i del PSOE, però això podria ser atacat mitjançant una cirurgia urgent: tallar un teixit danyat, cosir amb cura, etcètera. Però som en un quadre menys controlable i més fosc. El drama de l’engany pujolià i les seves derivades no té cap més sortida creïble que la pura i descarnada demolició, la ruptura simbòlica i real amb el passat, l’exorcisme polític acompanyat d’una profunda despujolització.
CDC no pot fer com van fer els conservadors espanyols que, després de dir adéu a Manuel Fraga i passar per l’etapa fallida d’Hernández Mancha, van donar continuïtat a la vella AP mitjançant un PP que és el resultat del túning planificat d’Aznar i els seus acòlits. CDC ha fet una funció històrica des del 1974 però no pot continuar. Aquest és el meu diagnòstic. Els partits són eines que neixen, moren i passen, són els espais polítics el que convé defensar i, si es pot, ampliar. Per això em sembla que Rull es confon quan diu que “el plantejament ja no és refundar CDC, sinó fundar un nou espai amb tots aquells partits i organitzacions que s’hi vulguin incorporar”. L’espai –el terreny– ja existeix, el que toca és dibuixar plànols i edificar una organització del segle XXI amb llibertat, intel·ligència i gosadia.
Només els creients ploren la mort de les sigles, la gent corrent, no. Entre els que refusen l’enderrocament, hi ha una mica de tot, però hi predominen aquells que no han sabut o no han volgut comprendre que el canvi de mentalitat de la societat catalana no és una moda. El món que va saber interpretar Pujol ja no existeix i el primer a adonar-se d’això a Convergència Democràtica va ser el seu successor, que va assumir el concepte “dret a decidir” l’any 2007. Més tard, a partir del 2012, Mas va abraçar la idea de la independència. Ho va fer perquè va comprovar els límits estructurals de l’autonomia, l’entossudiment intransigent del Madrid polític i les ànsies d’uns sectors moderats cansats del maltractament material i moral dels governs espanyols.
Artur Mas ha dit que vol continuar tenint un “paper rellevant” en el nou projecte que acabin fent els encara convergents. Què vol dir? Vol fer com Sarkozy amb Els Republicans? Vol col·locar-se en segon terme? Vol tutelar sense liderar? El que anomeno sobiranisme moderat i altres anomenen centre sobiranista té Mas com a líder natural, però també cal recordar que l’actual president va posar-se data de caducitat. Ho va fer quan va vincular el final de la seva carrera al procés, suggerint que ell no aspirava a presidir una futura República catalana i que en tenia prou amb ser l’home de la desconnexió. El seu final depèn d’aquest compromís i de molts fronts oberts: investidura, querella, pugna amb el Govern espanyol, etcètera. En tot cas, un partit de nou encuny haurà de triar els seus líders d’una manera més oberta i horitzontal del que ho ha fet CDC, serà indispensable enterrar els vicis endogàmics i posar a l’aparador els joves alcaldes que prestigien aquest univers amb un nou estil i un treball seriós.
Imagino l’artefacte postconvergent com una versió catalana dels libdems britànics més que com un collage de tradicions diverses en juxtaposició o una versió forçada de l’SNP, que a Escòcia concentra tot el sobiranisme; el centre sobiranista conviurà amb una esquerra sobiranista articulada per ERC a partir, sobretot, de l’explosió del PSC. Els convergents han de repensar idees, canviar maneres i assolir una síntesi atractiva que aprofiti el millor del liberalisme progressista i de la socialdemocràcia, amb un europeisme potent de tall federal i una vindicació actualitzada de la cultura de govern postnoucentista. Penso en un partit en xarxa i actiu en pobles i ciutats, que sigui capaç d’operar amb credibilitat durant la transició nacional (més llarga del que s’ha dit i repetit) i també en un escenari de sobirania plena. Un projecte permeable a moviments diversos, metropolità, comarcal, barceloní, de mirada global i desacomplexada sobre els poders, capaç de representar àmplies capes socials i de relacionar-se de forma adulta amb les elits.
Em sembla que la jove senyora Pérez –més valenta i crítica que la vella senyora Pérez– podria votar aquesta opció.