10 des 2015 L’FN i la doble resistència
El triomf del Front Nacional (FN) en la primera volta de les eleccions regionals franceses ha fet saltar totes les alarmes. El partit que lidera Marine Le Pen creix i arriba al voltant del 30%, superant la dreta i els socialistes. És especialment rellevant la penetració de l’FN entre els joves (el 35% dels que tenen entre 18 i 24 anys) i entre els obrers (el 43%), dos factors que amplien la base electoral d’una opció que fa anys que suma suports entre els sectors populars; en aquest sentit, és ben sabut que barris sencers d’antics votants comunistes avui són zones fidels a l’ultradreta populista i xenòfoba.
Segons els experts, els atemptats gihadistes del 13 de novembre a París han influït en el resultat però menys del que es pot suposar. Hi ha una tendència a l’alça de Le Pen que ve de lluny i que té a veure amb els esforços dedicats a maquillar aquesta formació (incloent-hi l’expulsió del seu fundador) per fer-la menys antipàtica davant de sectors sense els quals l’arribada al poder és impensable. Hollande i Sarkozy han apel·lat als valors republicans per plantar cara a l’FN mentre Marine Le Pen fa el mateix quan demana el vot per frenar la immigració, combatre l’amenaça gihadista i desmarcar-se del dictat de la Unió Europea.
On són avui els valors republicans? Cerquem-los en algun lloc emblemàtic de la capital francesa, per exemple al Panteó, veritable “temple de la nació” on reposen les despulles de les grans personalitats de la política, la literatura, l’art, la ciència i els “defensors dels valors republicans i patriòtics”. Lloc de memòria –per dir-ho com Pierre Nora– entre els llocs més densos de la memòria col·lectiva dels francesos, el Panteó és el centre de gravetat d’un culte civil que és inseparable de la identitat oficial. En aquesta identitat –com en tota identitat– el relat del passat és un fonament que vol donar sentit per afrontar el present. El concepte de resistència té molta importància en aquesta narració, perquè vol subratllar els elements més positius de la memòria col·lectiva.
Fins al 10 de gener es pot contemplar al Panteó una exposició dedicada a quatre figures de la resistència contra l’ocupació nazi que són presentades com a “referències clau”. Es tracta de Jean Zay (periodista, advocat i ministre d’Educació en el govern del Front Popular), Germaine Tillion (antropòloga i escriptora), Pierre Brossolette (periodista) i Geneviève de Gaulle (neboda del general De Gaulle, política i activista social). En el text de presentació, els responsables de l’exposició escriuen que, més enllà de les seves trajectòries, aquestes quatre persones tenen en comú “el compromís en la defensa de la República quan s’instaura el règim de Vichy”.
El mateix opuscle de la mostra no amaga la voluntat de connectar un ahir traumàtic amb un avui inquietant i, per fer-ho, esmenta l’atemptat gihadista contra la revista Charlie Hebdo, quan les paraules resistència i resistir van sortir en diversos titulars periodístics. “Unes paraules –afegeixen els organitzadors– evocades també en la manifestació de l’11 de gener del 2015 que va mobilitzar tants milions de persones a França com la desfilada de l’Alliberament de París l’agost del 1944”. Els nazis van ser derrotats, els terroristes islamistes també ho seran, l’analogia no pot ser més clara. Contra tota tirania, la resistència basada en la unitat i els valors republicans. Encara que explicar els dies de la resistència durant la Segona Guerra Mundial sigui parlar també del mariscal Pétain i d’aquella altra França que va adaptar-se a l’ocupació, la que va col·laborar amb l’enemic i la que va callar. A la botiga del Panteó compro un llibre que em crida l’atenció: Comment parler de la Résistance aux enfants. És una obra divulgativa que no amaga els detalls més incòmodes, un text que potser a Espanya no té gaire equivalents. Aquí hi ha episodis que mai no s’acaben d’explicar prou bé. Penseu que l’altre dia, en un debat televisiu electoral, el candidat Rivera va dir “los aliados vencimos al fascismo”, una manera de fer tuning a la història europea del segle XX i d’oblidar la División Azul.
Però la visita al Panteó no respon totes les preguntes, esclar. Le Pen declara que defensa la República i els seus valors millor que ningú quan proposa idees simples davant de problemes d’alta complexitat, receptes que són atractives per a un nombre creixent de ciutadans empipats, electors que van estudiar a l’escola –cal suposar– el significat de mots com llibertat, igualtat i fraternitat. Fins a quin punt el xoc entre els valors republicans i el programa del Front Nacional pot ser esborrat per la por? El terrorisme gihadista i les excepcions legals que es deriven del combat contra aquest enemic dilueixen les fronteres entre una versió reaccionària i una versió progressista dels valors republicans. Aleshores, la paraula resistència apareix com una expressió ambigua que pot significar coses molt diferents segons qui la pronuncia.
Resistir contra l’islamisme fanàtic i armat que vol destruir una societat basada en les llibertats i els drets humans. I resistir alhora contra la ultradreta que vol reduir l’espai de les llibertats i els drets humans aprofitant la pressió del terror. Pels demòcrates francesos –i els de tot Europa– és una doble resistència, indispensable.