19 feb 2016 Reality de Trump o d’Iglesias
Barack Obama ha ficat cullerada a les primàries dels republicans per dir que Donald Trump –el peculiar aspirant de la dreta més demagògica i populista– no serà president. Per defensar la seva tesi, l’actual inquilí de la Casa Blanca ha expressat que té “molta confiança en el poble americà” i ha reblat el clau amb una reflexió que sembla la descoberta de la sopa d’all però no ho és: “Ser president és un treball seriós; això no és presentar un talk-show o un reality show”. L’advertiment del mandatari de la primera potència pot fer profit a d’altres, per exemple a alguns que intenten –ho pretenen de debò?– formar un nou govern a Espanya, una funció de teatre que cada dia fa homenatges involuntaris a Valle-Inclán, Muñoz Seca, Miguel Mihura, Alfonso Paso, Fernando Arrabal i La Cubana.
Obama és injust amb els col·legues dels mitjans audiovisuals, tota feina té la seva dificultat, esclar. Però entenem que la seva frase no vol menystenir els periodistes sinó posar-nos en guàrdia davant de personatges que confonen estar en un plató de televisió amb prendre decisions sobre l’interès general. A Espanya, Iglesias i Rivera són criatures televisives i això determina molt tota la seva manera de fer, fins a límits caricaturescos. Els cops d’efecte del líder de Podem durant aquestes negociacions estan pensats al mil·límetre com si fossin escenes d’una telesèrie d’acció de l’estil 24, on l’agent Jack Bauer té tothom en contra però sempre se’n surt perquè és el més espavilat. Les aparicions del líder de C’s són tan prefabricades que l’espectador pot apreciar els recosits del guionista i la marca de l’excés d’assaig. En el cas d’Iglesias, parlem d’un candidat que tenia, fins i tot, un programa propi de televisió.
Ser president no és presentar un reality show, Obama té raó. Fa molts anys, quan encara no havia caigut en desgràcia, Jordi Pujol va venir a dir el mateix, en la presentació d’un volum de les seves Memòries: “La política no és una tertúlia”. Qui parla a les tertúlies de ràdio i de televisió viu en un món de conceptes i paraules, relativament confortable al costat del món tossut dels fets. Passar d’una dimensió a l’altra obliga a submergir-se en l’aigua gelada de la responsabilitat: el polític assumeix una responsabilitat que ningú més adquireix en la forma que ell ho fa. Hi pensava, en tot això, quan l’amic Toni Comín va ser nomenat conseller de Salut del nou Govern. Quan ell i jo coincidíem a RAC1, moderats pel Jordi Basté, Comín podia dir coses que ara ha de callar, vet aquí la gran diferència.
Vist l’espectacle de Madrid, tinc la impressió que Iglesias i Rivera voldrien viure sempre en el món elàstic i còmode de les tertúlies i les entrevistes a mida, com a promeses eternes d’un canvi que és meravellós perquè mai no acaba de concretar-se.