01 abr 2016 Ser a Facebook no és com ser de Vic

Hi ha consensos que no ens permeten pensar. Pocs gosen assenyalar, per exemple, que la gran opulència comunicativa a l’abast de les societats riques (i part de les pobres) té també aspectes inquietants. Per això em va sorprendre una reflexió de Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que va encunyar el terme “modernitat líquida”, sobre les omnipresents xarxes socials que estan modificant els nostres estils de vida i la nostra mateixa concepció de la realitat: “la qüestió de la identitat ha estat transformada –pensa Bauman- d’una cosa que ve donada a una tasca: tu has de crear la teva pròpia comunitat. Però no es crea una comunitat, la tens o no; el que les xarxes socials poden crear és un substitut. La diferència entre la comunitat i la xarxa és que tu pertanys a la comunitat però la xarxa et pertany a tu. Pots afegir amics i pots esborrar-los, controles la gent amb la qual et relaciones. La gent se sent una mica millor perquè la solitud és la gran amenaça en aquests temps d’individualització. Però a les xarxes és tan fàcil afegir amics o esborrar-los que no necessites habilitats socials. Aquestes les desenvolupes quan estàs al carrer, o vas al teu centre de treball, i et trobes amb gent amb qui has de tenir una interacció raonable”. Després d’aplaudir aquesta mirada lúcida, paga la pena aturar-se un moment per revisar alguns malentesos contemporanis.

Les xarxes socials poden ser eines molt eficients però no són una rèplica de la vida real, són una altra cosa. Bauman posa el dit a la nafra quan distingeix el sentit de pertinença a una comunitat humana i el que significa, en canvi, ser usuari d’una xarxa social que es pretén també una forma de comunitat. És fàcil donar-se de baixa de Facebook o de Twitter, no és gens fàcil deixar de ser membre de la comunitat dels catalans o dels europeus, o de la comunitat dels cristians o dels que van néixer sota el franquisme o dels que han crescut en el medi rural. Els individus poden formar part de diverses comunitats alhora, i la majoria de vegades això no té res a veure amb decisions lliures perquè és fruit del naixement, de la tradició, de l’atzar i dels vincles establerts. Una xarxa social pot imitar les formes comunitàries, però no és una comunitat. Les xarxes socials són un espai de representació i de mediació –de conversa i d’exhibició- on s’exageren alguns aspectes mentre se n’ometen d’altres, fins al punt que és fàcil ser víctima de la caricatura. N’hi ha prou de tenir present els debats polítics, ideològics i religiosos que vehiculen les xarxes socials per comprovar que hi ha una sobrerepresentació de posicions extremistes, circumstància que trasllada a l’usuari la idea d’un món més polaritzat i més conflictiu del que és de debò.

Pel fet de formar part d’una comunitat tenim una sèrie de responsabilitats i això fa que la nostra identitat estigui travessada per diverses tensions, que suportem com podem. La memòria col·lectiva determina el relat de la comunitat i ens proporciona marcs d’interpretació que interaccionen amb la nostra experiència i la nostra memòria personal. La nostra identitat és un constant combat entre memòries i projectes, entre el pes del passat i l’aspiració a construir un futur segons els nostres interessos, valors i desitjos. Les xarxes socials no tenen memòria, fan del present continu la seva raó de ser, un temps que entronitza l’actualitat del segon. En aquest sentit, la nostra condició d’usuaris de xarxes socials ens promet la fantasia d’esdevenir éssers posthistòrics, alliberats de les responsabilitats dels nostres actes i de la responsabilitats que tenim vers els altres. Tenim amics o en deixem de tenir gràcies a un petit gest. Les xarxes socials són, per aquest mateix motiu, un espai d’impunitats exacerbades.

“Sóc de la plana de Vic” i “sóc a Facebook” no són expressions equivalents, encara que els nostres fills adolescents passin moltes hores en aquestes places virtuals on la privacitat desapareix i la vida quotidiana esdevé un petit espectacle que se sotmet a l’examen del botó “m’agrada”. La pseudocomunitat virtual reclama la nostra atenció de manera absorbent i obsessiva mentre la vida real passa pel nostre costat. Qui no ha vist quatre amics asseguts al voltant d’una taula, cadascun pendent de la seva petita pantalla, completament aïllats? L’escena podria titular-se “la teva comunitat sempre és a una altra banda”.

L’impacte d’aquestes confusions en l’esfera de la política és extraordinari i encara no tenim prou perspectiva per fer-ne una diagnosi complerta. De moment, veiem l’aparició de partits en xarxa i com utilitzen les xarxes socials tots aquells que pretenen arribar al govern. Hi ha líders que confonen els seguidors de Twitter amb els votants o amb els militants de sempre, i també hi ha organitzacions que perden de vista que la política democràtica implica trepitjar els camins i mirar les persones als ulls, escoltar les queixes directament i –quan cal- prendre part en calçotades, berenars multitudinaris i festivals locals en cap de setmana. La comunitat exigeix presència directa als que volen representar-la a les institucions. Les xarxes socials poden ser un ajut però no poden desplaçar el moment més important del compromís públic, que és la trobada entre elegits i electors, entre governants i administrats.

Bauman ens adverteix –en definitiva- dels perills de creure que una eina molt potent pot edificar una vida altra, un univers de meravella  on serem una mena de déus feliços que podrem enganyar la mossegada de la solitud i de l’absurd amb molt de soroll.