04 jul 2016 Abstenció convergent
M’arriben dades que apunten que, el passat 26-J, d’acord amb les anàlisi d’algunes seccions censals en localitats catalanes, l’abstenció del vot convergent va ser més que significativa, cosa que també té relació amb la pèrdua de vots experimentada per CDC en relació als comicis del 20-D. Això passa en algunes seccions censals on justament –dada interessant- el vot a Junts pel Sí havia estat més alt en les eleccions del 27-S. Per què s’han abstingut votants habituals de CDC? Esbrinar els motius dels que es queden a casa quan hi ha eleccions és una tasca molt difícil.
Hipòtesis n’hi ha diverses: des de la percepció que no hi ha possibilitat d’influir –com passava abans- en el joc parlamentari de Madrid fins la fatiga provocada per les batusses internes del món sobiranista, passant pel tipus de campanya i el perfil del candidat, o el canvi sobtat del nom de la llista. Aquests electors que s’abstenen no semblen contraris a la independència, els que ho eren van canviar d’opció el desembre, quan encara tenien Unió per expressar les seves preferències. La comparativa amb les plebiscitàries apuntala aquest raonament. És clar que el votant de la CiU autonomista d’abans no ha esperat les darreres generals per descobrir que Convergència ja no és la seva oferta.
Aquests abstencionistes convergents no han engreixat el vot d’ERC, com podria pensar-se de manera mecànica. Probablement perquè, més enllà de la coincidència en la meta de la independència, hi ha diferències entre les dues formacions que no són petites per a determinats sectors, que s’han vist maltractats reiteradament arran del pas al costat de Mas i el bloqueig cupaire als nous pressupostos. No penso tant en la divisió dreta-esquerra (difuminada temporalment per efecte de l’existència de Junts pel Sí) sinó en altres elements de cultura política que acaben definint camps de pertinença forts. Per exemple, el cap de llista Gabriel Rufián va expressar en campanya que no se sentia lluny de la CUP i el candidat Joan Tardà tendeix a referir-se als dirigents d’En Comú Podem com a “companys”, malgrat la dura competència entre comuns i republicans. És obvi que un votant sobiranista de centre no pot sentir-se còmode amb aquestes manifestacions, més tenint en compte que la màxima obsessió compartida pels anticapitalistes i els poscomunistes és la desaparició de l’espai articulat fins ara per CDC i el menyspreu més agre al seu elector.
La refundació que CDC vol concretar el proper cap de setmana no hauria de prescindir d’aquests fenòmens, que són el símptoma d’alguns dels problemes que ha de resoldre aquesta organització. Més enllà de lideratges, de catàlegs ideològics i de famílies internes, els que volen reinventar Convergència haurien de pensar que hi ha un electorat –no una militància- que corre perill de sentir-se orfe si les coses es fan només a mitges.