15 jul 2016 Els pèls del president
M’agrada molt la darrera història que surt del palau de l’Elisi: el perruquer de François Hollande cobra 9.895 euros al mes per mantenir presentables els quatre pèls del cap del president de la República Francesa, que són –òbviament– un afer d’Estat a més de ser un assumpte –perdoneu l’acudit dolent– extremadament pelut. El salari de l’estilista ha causat polèmica i la resposta oficial és que monsieur Benhamou –aquest és el cognom del professional que té cura dels cabells presidencials– ha de dedicar moltes hores a mantenir en ordre la primera testa del país i –a més– no té substitut. Explicada així, la missió del perruquer és tan estressant, delicada i intensa que algú pot pensar que hauria d’estar més ben pagat. La presidència també compta amb una maquilladora, a 6.000 euros mensuals, la qual cosa confirma que el gran problema dels líders són els cabells –o la seva absència– més que la cara. Només cal que l’hi pregunteu al president Carles Puigdemont, sense anar més lluny.
La majoria de mandataris destacats tenen estilistes al seu servei. Encara recordo el nom d’algun il·lustre perruquer del president Pujol, que no tenia –quan va accedir al càrrec el 1980– gaires més cabells que Hollande. I recordo perfectament que un ministre d’Aznar es feia acompanyar sovint d’un expert en maquillatge perquè les seves intervencions davant les càmeres –també les que es fan a peu de carrer improvisadament– tinguessin l’aire perfecte que ell desitjava. En la societat de la transparència –o del que passi per ser-ho–, saber el cost de perruquers i maquilladors del líder de torn és una forma senzilla d’exorcisme civil que permet desviar l’atenció. Si parlem de l’estilista, no parlarem d’altres coses.
D’aquesta peripècia hi ha un detall que m’interessa més que res: diuen les cròniques que alguns consellers del president de la República s’han queixat perquè cobren menys que el perruquer. Ara pla: el contrari hauria desmentit l’esperit del nostre temps. El dins i el fora, per dir-ho com en aquell programa infantil de televisió que es deia Barrio Sésamo. Els que han de posar idees i conceptes dins del cap d’Hollande són menys importants –òbviament– que l’home encarregat de pentinar-lo. Per això els dirigents dels partits –en general– paguen molt bé el disseny de logotips, cartells i espots mentre que encara pensen que les idees no valen gaire; un simple cop d’ull als programes electorals –sovint redactats de qualsevol manera– indica l’escassa importància que molts polítics donen al contingut, sempre darrere del continent.
Els consellers d’Hollande no haurien de sorprendre’s ni enfadar-se. Entre un assessor en la matèria que sigui i el perruquer presidencial hi ha una distància insalvable: el segon és qui té el poder de mostrar, amagar i tunejar l’ànima del prestidigitador.