15 des 2016 La pinça i l’estil
Una pinça tenalla el Govern de Catalunya. D’una banda, hi ha l’operació Diàleg promoguda per Rajoy i executada per la vicepresidenta Santamaría; de l’altra, hi ha la gesticulació de la CUP, que alterna la (suposada) col·laboració parlamentària amb Junts pel Sí amb constants atacs a l’Executiu presidit per Puigdemont, cas de les recents demandes de dimissió del conseller de l’Interior. Aquesta pinça impedeix que Junts pel Sí difongui el seu discurs, perquè ha de dedicar tots els esforços a contrarestar els missatges de dos extrems que –paradoxalment– són minoritaris dins la societat catalana: la dreta centralista i l’independentisme anticapitalista. La tasca dels que governen avui Catalunya queda desdibuixada per la necessitat de desmentir la faula mediàtica del diàleg i per la necessitat de mantenir l’acord amb uns socis dedicats tothora a aparèixer com a campions d’una desobediència pueril, més ritual que real.
Tot això passa en un moment delicat. Els pressupostos del Govern de Junts pel Sí són en mans de la CUP. A la llum dels darrers esdeveniments, no sembla que els cupaires tinguin gaire interès a aprovar-los, però ja se sap que el suspens forma part de les seves assemblees. Paga la pena recordar que, en cas que els comptes elaborats per Junqueras no aconsegueixin el suport imprescindible, la legislatura s’acabarà –el president Puigdemont ho ha deixat molt clar– i anirem a unes eleccions “autonòmiques” (ni plebiscitàries ni constituents) a les quals ja no es presentarà Junts pel Sí perquè la coalició haurà deixat d’existir. Aleshores, l’independentisme –més dividit que mai– haurà de competir contra els comuns, que aspiren (impulsats per Colau) a ser primera força també en uns comicis catalans. Les enquestes –les publicades i les que no– indiquen que els comuns i ERC van endavant mentre que la CUP recularia i el PDECat experimentaria una forta caiguda, sobretot sense Puigdemont de cap de llista. D’altra banda, si la CUP no vota els pressupostos, no hi haurà referèndum de cap mena i quedaria provat que el pas al costat de Mas va ser un gest inútil, que només va servir per posar una majoria en mans d’una minoria antipolítica i sense cap sentit d’Estat.
L’ agitprop que la CUP practica cremant i estripant fotos del Rei no ajuda a fer avançar la causa de la independència perquè distreu d’allò prioritari que és el referèndum, perquè transmet un estil que no té res a veure amb els esforços diplomàtics del Govern català, i perquè –de retruc– mostra que ERC fa l’exercici impossible de ser alhora un partit d’ordre i un partit que es manifesta amb aquells que titllen el conseller Jordi Jané de botifler. El vicepresident Junqueras va deixar-se fotografiar al costat del president i del titular d’Interior per donar una imatge d’unitat, però els silencis republicans sobre els fets són eloqüents. Segons la teoria més bàsica, les decisions d’un Govern sempre són col·legiades, per tant el que fan els Mossos no és un caprici d’un conseller convergent; fins i tot en un context rupturista cal seguir una jerarquia i unes regles de joc per evitar el caos. I cal saber controlar els temps amb visió de conjunt.
Sempre anem a petar al mateix punt. Junts pel Sí necessita la CUP, però la CUP no respon a cap altra lògica que no sigui la seva, que és reforçar-se com a organització amb la mobilització al carrer i els discursos de xoc frontal. Aquest és el seu terreny i en això hi té la mà trencada. Ni fer el referèndum ni ampliar la majoria social per guanyar-lo són prioritats dels cupaires, que menyspreen el valor històric que té que les classes mitjanes moderades hagin abraçat l’objectiu d’una Catalunya independent, un país que –per cert– la majoria que es manifesta cada Diada vol que s’assembli a Dinamarca, no pas a Cuba. Les paraules d’Anna Gabriel sobre els Mossos i certes pintades de to amenaçador contra Jané i Marta Pascal no fan res més que intoxicar l’ambient, generar desànim en les bases del sobiranisme i provocar autogols. És innegable que el concepte de llibertat d’expressió a l’Estat espanyol és lluny, per exemple, del que trobem als Estats Units, on cremar la bandera nacional no és delicte, som una democràcia amb tics autoritaris. Per què la CUP parla, en canvi, més de la policia autonòmica que de la justícia espanyola? A qui afavoreix aquesta polèmica?
Si el Govern de Junts pel Sí permet que els cupaires marquin els ritmes i els estils, una meta que és complicada esdevindrà absolutament irrealitzable. No n’hi ha prou de repetir que les coses es faran bé, cal posar fi a certes actituds autodestructives. Algú em pot replicar que els vots van donar la clau del procés a una minoria dogmàtica, i que no hi ha altra opció que conviure-hi. La “cadena de confiances” que va demanar Puigdemont partia de la convicció –suposo– que els cupaires van esgotar el seu dret de veto quan van cobrar-se el cap de Mas. Aquest observador és menys optimista que el president: el veritable processisme, el que posa més bastons a les rodes, és el dels que juguen cada dia a assaltar el palau d’Hivern.