27 mar 2017 Unió i els espais
Els partits neixen i moren, són els espais polítics el que interessa de debò. Ara desapareix definitivament Unió Democràtica, com al seu dia –per exemple– va desaparèixer el PSUC. És normal que els dirigents, els militants i els simpatitzants sentin tristesa quan cal enterrar les sigles que han defensat, però no cal confondre mai els instruments amb els objectius. Tots els partits són instruments, organitzacions que pretenen representar sensibilitats, valors i interessos, amb la finalitat de governar, legislar i influir en la societat. Si no són útils per articular espais socioelectorals, no tenen raó de ser.
La Unió de l’etapa republicana va ser un admirable partit contra corrent que es va avançar a la seva època, era un vehicle minoritari que prefigurava la moderna democràcia cristiana que seria clau en l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial. No encaixava en un món dominat pels totalitarismes i la violència. El seu reformisme social era mal vist pels revolucionaris i pels reaccionaris. Uns odiaven el seu ideari socialcristià i d’altres odiaven el seu catalanisme i la seva fidelitat a la República. Carrasco i Formiguera, el seu líder, va ser afusellat per ordre de Franco.
Després del franquisme, els democristians eren una marca desconeguda a les Espanyes. La coalició amb Convergència –després convertida en federació– va fer d’Unió un partit satèl·lit que no va mesurar mai –fins al divorci final– el seu pes en la societat. Beneficiada pel poder institucional de CiU, l’organització de Duran Lleida va actuar més com a lobby que com a grup amb vocació majoritària. Les pugnes entre els dos socis eren una gesticulació ritual mitjançant la qual Duran i els seus mantenien unes quotes que no s’havien contrastat mai amb la realitat. D’altra banda, a Pujol ja li anava bé aquesta tensió crònica per allò del divide et impera.
No va existir mai un espai socioelectoral d’Unió, va existir només l’espai de CiU, que era la marca que es presentava a totes les eleccions. Malgrat la seva homologació internacional, Unió no tenia prou força per buscar el vot en solitari. El nomenament de Mas com a successor de Pujol va posar fi a les aspiracions de Duran. Després, l’impacte del procés sobiranista (més el desgast de les sigles convencionals) va fer la resta.
Les urnes han dit que el catalanisme autonomista de centredreta no té espai. Els democristians que van crear el partit Demòcrates i els dirigents del PDECat repeteixen que hi ha un espai de centre-dreta independentista que s’ha d’articular, però ho fan per separat i sense acabar-s’ho de creure. Els d’Antoni Castellà van sempre de bracet d’ERC i els de Marta Pascal estan obsessionats a ser més socialdemòcrates que ningú. No havíem quedat que un país normal té dretes i esquerres? No havíem quedat que sense autèntic debat d’idees no hi ha política responsable?