07 abr 2017 L’ego intacte
Norman Mailer va escriure un article sobre Lyndon Johnson en el qual deixa caure una sentència molt útil per comprendre algunes coses que es repeteixen en temps i llocs molt diferents: “L’última possessió de la propietat política és l’ego, l’ego intacte, l’ego brunyit per la flama institucional i reverencial”. Segons l’escriptor nord-americà, “els homes la vida dels quals es construeix sobre l’ego poden morir de qualsevol malaltia dolorosa excepte una: no poden resistir la dissolució del seu ego, ja que en aquest cas no els queda res amb què fer front a l’emoció, res tret d’arrossegar-se als peus de l’enemic; és el preu primitiu a pagar per la possessió de propietats que no tenen valor moral”. La pregunta és obligada: pesa més l’ego o la veritat quan el nyap il·lumina el racó fosc?
L’ego és el refugi final mitjançant el qual el deshonor es pot disfressar de simple distracció, desmemòria o imperícia. És millor passar per ser una mica ximple que carregar amb la culpa d’apagar “la flama institucional i reverencial” a què al·ludia l’autor de Els nus i els morts. Al polític que fa moltes dècades que viatja en cotxe oficial se li suposa un gran ofici, cosa que no deixa de ser la cuirassa d’aquell ego entès com a tresor a protegir. Però el polític supervivent no es pot contenir i, davant les preguntes del rival novell que l’irrita, comet l’error de vantar-se de la seva llarga experiència, comet la relliscada fatal: treu llavors la bandera de la impunitat sota de l’orgull desbocat. Es reivindica –guardià del seu ego– com el servidor fidel a la pàtria, a l’Estat, a l’administració i a tot això que la seva acció –precisament– denigra i corroeix. El curtcircuit és sensacional i més ho seria si això passés en una democràcia sense por dels fantasmes. “Vostè no sap amb qui està parlant” és la versió castissa d’aquest breu moment de realitat que estripa la faula del lleial servidor.
La veritat rebota sobre l’ego del professional del govern com l’aigua sobre un paraigua. Hi ha capes i capes d’això que ara només identifiquem amb Donald Trump. No hi haurà cap pèrit que certifiqui allò evident perquè allò evident ha deixat de ser-ho, mentre l’expressió bona fe esdevé la tornada que l’ego projecta amb el gest après de qui mana i ha manat, de qui sap també dotzenes de secrets sobre altres que manen i volen continuar manant. L’obscenitat de l’espectacle no rau, com en diuen alguns, en els epítets més o menys afortunats de l’adversari, sinó en aquella recurrent menció a “la bona fe”.
No passarà res. L’ego brunyit quedarà preservat i santificat al bosc de triennis infinits i allò evident anirà formant part de l’oblit ràpid i indolor. I tots continuarem feliços –exministres, ciutadans, esquelets i gossos– com turistes de la vergonya.