20 abr 2017 Memòria catalana d’ETA
ETA ha lliurat recentment les armes i fa gairebé sis anys que va anunciar oficialment que posava fi a la lluita armada. Mentre el Govern Rajoy, el PP i els mitjans de comunicació de la dreta són terriblement gasius a l’hora de celebrar aquestes notícies, la societat basca i navarresa i les seves institucions ho viuen amb esperança, satisfacció i voluntat de recosir un país trencat per dècades de violència. El repte és enorme i passa, entre d’altres accions, per intentar elaborar un relat que ajudi a la reparació de totes les víctimes i a l’assentament d’una nova cultura política, totalment diferent de la que va mantenir el terrorisme. Tot això no és gens fàcil, per descomptat.
Qualsevol conflicte genera una diversitat de memòries que han de conviure de la manera menys dolenta possible un cop les armes han callat. Abans de voler donar lliçons a bascos i navarresos sobre la gestió de la memòria col·lectiva traumàtica, hem de reconèixer que la societat espanyola no ha resolt de manera exemplar la seva relació amb el passat recent. La memòria col·lectiva de la II República, de la Guerra Civil i del franquisme continua sent motiu de picabaralla entre forces polítiques i també traspua actituds inquietants que no sempre encaixen en un tarannà democràtic. Uns fan veure que el franquisme va ser un peu de pàgina anecdòtic i uns altres idealitzen les trinxeres d’antany. A uns els costa condemnar la dictadura i a uns altres els costa admetre que no tots els que van lluitar contra Franco eren demòcrates.
ETA, que va sorgir sota el franquisme i va prolongar-se durant el període democràtic, és un fenomen que forma part de la memòria de diverses generacions. Una memòria tan canviant com l’experiència i la mentalitat dels individus. A cada context històric correspon una mirada diferent. Els mateixos que van alegrar-se quan els etarres van atemptar contra Carrero Blanco l’any 1973 van manifestar-se amb el cor encongit contra l’assassinat del regidor Miguel Ángel Blanco el 1997. No cal ser psicòleg ni sociòleg per constatar que el maneig de la memòria d’ETA és un assumpte altament delicat, no només per les moltes capes que se sobreposen, també perquè al costat del ressentiment que provoca tota violència hi ha l’ús partidista que el PP ha fet –sobretot contra el govern de Zapatero– de les associacions de víctimes, unes entitats que haurien de quedar sempre al marge de la batussa política.
Ara, quan entrem en el que tots els experts consideren el final definitiu d’ETA, trobo a faltar més atenció a la memòria catalana del que ha representat aquest terrorisme, que també va fer mal –i molt– al nostre país. Estem parlant d’unes vuitanta accions etarres en territori català, de 54 morts i més de 200 ferits. Tothom recorda els pitjors episodis: Hipercor, la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, l’aeroport de Reus, sis policies nacionals a Sabadell, el mosso d’esquadra Santos Santamaría, els regidors populars José Luis Ruiz i Francisco Cano, i l’exministre socialista Ernest Lluch. Aquests atemptats van colpir-nos, però tinc la sensació –reconec que és una impressió del tot subjectiva– que hem tendit a col·locar-los en un racó poc il·luminat de la memòria col·lectiva, com si fessin nosa. Un excés de silenci? La frontera que separa la contenció de la indiferència és com un tel de ceba.
Catalunya ha patit ETA com qui més i, massa sovint, no ho sembla. Només en l’atemptat del supermercat Hipercor, el 19 de juny del 1987, van ser assassinades 21 persones, i 45 van quedar ferides. Per què costa tant que Catalunya abordi de manera més explícita i més valenta aquesta història de dolor provocada per la violència amb coartada ideològica? Seria fàcil atribuir aquest fenomen a la típica basquitis de certs entorns catalans, un seguidisme que ara està en reculada, afortunadament. Cal pensar-hi a fons. L’assumpte no permet simplificacions. El que resulta estrany –per no dir incomprensible– és que, fins i tot després de l’atemptat d’Hipercor o de l’assassinat de Lluch, hi hagués alguns sectors de la societat catalana que no s’adonessin del que era de debò aquella organització que parlava amb les bombes. Aquest és un angle mort del relat al qual haurem d’accedir –com més aviat millor– si volem ser honestos amb nosaltres mateixos. Justament perquè el nacionalisme català va optar per formulacions pacífiques i democràtiques, aquest exercici es pot fer sense necessitat de caure en sobreactuacions de cap mena. Només els friquis i els activistes de la difamació són capaços de vincular el procés català amb ETA.
Un dels meus millors amics va viure amenaçat durant uns anys per ETA. Afortunadament, avui ho pot explicar, amb un somriure que només tapa a mitges el neguit fossilitzat. El seu cas –per exemple– forma part d’aquesta memòria col·lectiva incòmoda que haurem de saber elaborar, amb veritat i generositat, també amb empatia i respecte. La Catalunya maltractada per ETA no pot ser un relat secret que només les víctimes guarden en el silenci de casa seva. Hem d’abraçar-lo amb dignitat. És part de la nostra història.