28 abr 2017 Pere Tàpias, allò altre
Sota la gorra, hi havia un solitari i un gran –voraç– lector. Pere Tàpias ens va deixar fa una setmana i les ironies de la vida –que ell tant sabia explotar– van fer que el seu obituari a La Vanguardia aparegués al costat del de José Utrera Molina, ministre en diversos governs de Franco i sogre d’Alberto Ruiz-Gallardón. Aquesta estranya coincidència és digna d’inspirar una cançó a l’estil satíric de les peces del cantautor vilanoví, que va començar a trepitjar els escenaris quan encara era viu el dictador. Una cançó incisiva i amable alhora, que sempre seria més agradable de sentir que el Cara al sol que es va interpretar durant el funeral d’aquest falangista de llarga carrera política.
El solitari de la gorra tenia molts amics. Dominava l’art de la conversa. Era més reflexiu que arrauxat, malgrat la postal del paio que feia conya de tot al voltant d’una taula. A Vilanova i la Geltrú, els seus coetanis l’anomenaven pel seu nom real: Joan. Darrere de Pere Tàpias hi havia Joan Collell Xirau, el fill de la Margarida i l’Andreu, el nano nascut després d’acabada la Segona Guerra Mundial, crescut –com tants– a l’ombra de la fàbrica Pirelli, on pencava el seu pare. La Pirelli, la globalització abans de la globalització, un pseudoestat paternalista en una ciutat obrera que creixia sobre un passat idealitzat de barques i sínies.
Quico Pi de la Serra va dir del seu col·lega –fa molts anys– que era “un artista entroncat directament amb la tradició pitarresca”, una definició certa però incompleta. Perquè Tàpias/Collell és també un producte indòmit de les classes populars de postguerra, el resultat original d’una catalanitat viva però perseguida pel món oficial (el que controlaven els Utrera Molina), el fill il·lustre d’una perifèria que ara no reivindica ningú, perquè no té al seu costat la potència de la llengua espanyola ni serveix per tranquil·litzar la consciència de l’esquerra pija.
Si Jaume Sisa encarna la Barcelona de barri i la poètica dels terrats reflectida en la cultura de masses, Tàpias sintetitza el costumisme de rodalies i la mentalitat carnavalesca, allò altre que els noucentistes rebutjaven i que –més tard– també feia nosa al somni olímpic de disseny.
Tàpias/Collell és l’humor salvífic dels secundaris de la història, l’enginy dels que arriben a la universitat sense ser de bona família, la gosadia dels que aspiren a construir palaus de la lluna on abans la gent volia la caseta i l’hortet. L’actitud lliure de qui juga.
Quan pujava dalt de l’escenari, Pere Tàpias connectava immediatament, fes el que fes. Era automàtic. El públic l’estimava, perquè era ell. Més enllà de les cançons, els llibres, la ràdio i la gastronomia, em sembla que va ser un home que va trobar una manera elegant –sense solemnitats– de ser raonablement feliç.