21 oct 2001 Pasqual Maragall – Escurar la sort
Pasqual Maragall. Va perdre la moció de censura que va presentar aquesta setmana contra el Govern de Pujol, però la seva iniciativa ha servit per concretar el projecte d’autogovern del PSC, generar debat de futur entre els partits i donar el tret de sortida cap a la primera campanya electoral del postpujolisme. Els seus missatges, combinant continuïtat institucional, reformisme federal i receptes socials, tracten d’aconseguir l’objectiu més anhelat de l’exalcalde que, amb 60 anys, encara creu tenir reserva suficient de bona sort.
Ho confessava, a finals de 1997, en una entrevista amb aquest cronista: “He tingut sort en tot, en política i en la vida en general. És una fatalitat positiva; no crec que sigui normal, ni que sigui massa just “. Aquesta reflexió va ser recollida poques setmanes després que hagués deixat l’alcaldia de Barcelona abans de finalitzar el seu sisè mandat, cansat de les seves pugnes amb els dirigents del seu partit a la capital catalana. Així doncs, Pasqual Maragall i Mira és un polític que ha decidit escurar al fons de la tassa de la sort que, segons diu, li sobra. Esgotar la fortuna, esgotar la baraka, treure partit de les restes de bonaventura és el que ha vingut fent des que es va presentar per primer cop com a número un a les eleccions catalanes, a l’octubre de 1999. Després d’haver estat brillant abanderat dels Jocs Olímpics de 1992, assolir la presidència de la Generalitat demostraria que, efectivament, aquest senyor de noble família va néixer tocat pels fats. Però aquest objectiu, contra el pronòstic de tants, està costant massa esforç. No s’ha d’oblidar que Maragall va arribar a l’alcaldia per la drecera la primera vegada, en ser designat successor per Narcís Serra el 1982. És a dir, la seva primera campanya municipal ja la va realitzar vara en mà. Ara, la cosa és diferent.
En el primer intent autonòmic, Maragall tenia davant a un altre polític amb molta sort, Jordi Pujol. El combat es va decidir per la mínima, amb més vots per al socialista i més escons per al nacionalista. En el segon intent (i última que els seus li permetran), es batrà amb Artur Mas, un polític sense llegenda del qual no sabem la quantitat de bona sort que pot heretar del seu padrí.
Per si la força del destí fallés i per no confiar només en els que diuen que Maragall guanyarà perquè està escrit o perquè Mas no aguantarà, el PSC sensat de José Montilla ha fet el que s’esperava des de feia temps, sense fantasies de ciutadans canviants: elaborar un programa i unes propostes de govern amb la suficient ambició, diversitat i calat perquè el candidat tingui coses a dir. En l’últim congrés del PSC de juny del 2000, els capitans van arribar al cim de l’organització i van acordar amb Maragall que cadascú fes la seva feina de la millor manera. Aquesta setmana, s’ha vist el resultat del repartiment de tasques: un guió ben escrit i un actor que no sap interpretar-lo i el desaprofita a la privilegiada tribuna del Parlament. Si en política, més que en altres camps, McLuhan té raó i el mitjà és el missatge, a partir d’ara li toca a Montilla corregir el tret i treure a Maragall de l’hemicicle perquè repeteixi amb claredat i ordre, en escenaris que li siguin més còmodes, el que ha dit. Recordi que els capitans es van posar les mans al cap quan Maragall, d’improvís i sense calcular els temps, va anunciar la moció de censura. Després, tots es van esforçar.
Proveït amb el seu discutible “federalisme de l’amistat”, dotat d’una passió que ell va reiterar tenir tot i mostrar-ranquejant, valent en comprometre en un gir del PSOE cap a la comprensió del fet català, reiterativament crèdul en una Espanya “d’unió en la diversitat “, i convençut que un bon alcalde seria un millor president, Maragall es va sotmetre a l’examen que s’havia posat a si mateix. Per calibrar, abans d’emprendre la recta final de la seva segona i arriscada tiratge, la densitat, temperatura i nivell de la seva proverbial sort. Perquè, aquesta vegada, la disjuntiva socialista no és entre victòria o derrota, sinó entre triomf o caos.